Acabem la nostra cobertura del que ha estat el Festival de Sitges 2020 amb la segona part del meu Top10 particular i personal, i que un cop repassat l’apartat asiàtic, comprèn les més destacades produccions occidentals vistes en aquest certamen.

Relic

Una de les sensacions del festival. Una pel·lícula que usa el terror per plasmar un autèntic drama familiar que engloba tres generacions de dones i la seva mansió familiar. En vaig parlar fa unes setmanes i no puc evitar seguir recomanant-la a tothom que vulgui veure un film de terror ben estructurat però que, a més, usa el terror i els seus clixés per narrar una altra classe d’història, més tangible, però igual de terrorífica.

Archive

Passem del terror tradicional i ben arrodint a la sci-fi igual de rodona amb aquesta història amb les intel·ligències artificials i els robots de fons, i el trauma pel dol d’un ésser estimat de rerefons. Un gran guió, una gran història i uns grans personatges (no sempre humans) en una d’aquelles pel·lícules que no només sap enganxar i interessar, sinó també dotar d’una gran humanitat un tema tan futurista, tecnològic i tècnic. Una meravella que va passar massa desapercebuda al festival per la qualitat que té, i que ja vaig ressenyar fa uns dies.

Vicious Fun

I canvio de terç per tercer cop per entrar al terreny de l’slasher però amb grans tocs de comèdia surrealista. I és que si ja té bastant de ganxo que el protagonista sigui un crític de cinema bastant friki (impossible no trobar-s’hi reflectit), el seu esperit “festivaleru queda perfectament rubricat quan s’involucra, sense voler, en una espècie de “psicòpates anònims”, un grup de teràpia per a assassins en sèrie despietats en què, òbviament, les coses s’acabaran sortint de mare amb un festival de sang i situacions estrambòtiques gràcies a un càsting excels i realment memorable pels papers dels psicòpates. Potser peca de massa típica i tòpica cap al tram final, però és una de les propostes més originals i sense complexos que s’han vist aquest Sitges 2020. I això s’ha d’aplaudir.

Rent-a-pal

Quan una pel·lícula sap coure’s a foc lent, atrapar-te pel camí gràcies a un gran protagonista i la seva addicció a una cinta VHS protagonitzada per un genial Will Weathon, i a sobre deixar-se el millor per un tercer acte sense frens, cal reivindicar-la de totes de totes. I això és el què vaig fer a la meva crítica d’aquest film que planteja un terror molt real, i el que és pitjor, molt comprensible.

Historia de lo oculto

Barreja impecable de thriller polític, Cuarto MilenioLa Guerra dels Móns. Potser sona massa inestable, però aquest film argentí de terror del creador de La Frecuencia Kirlian (websèrie que mescla la ràdio de mitjanit i el petit i macabre poble tipus Stephen King) atrapa l’espectador davant de l’emissió d’un programa televisiu que pretén, en directe, descobrir una trama que vincula el govern del país amb un misteriós aquelarre. Creieu-me: qui la veu vol repetir. Pura dinamita.

Saint Maud

Potser sento massa predilecció pel terror realista més que pel sobrenatural, però és tota una sorpresa com aquests darrers anys les pel·lícules més rodones dins el gènere són les que saben tocar més de peus a terra que les més purament sobrenaturals, i Saint Maud és una de les més prometedores proves d’això. Una cuidadora/infermera excessivament religiosa veurà com les seves fermes creences xoquen amb la seva clienta, una famosa coreògrafa postrada al llit per una malaltia i de caràcter aspre. No és un film de sectes, però el fanatisme religiós i la insanitat inunda tot el rerefons dels 90 minuts de pel·lícula, fins i tot en les seves escenes més anodines i gràcies a la seva brillant protagonista. En resum, un crescendo continu que es cou a foc lent i que desemboca en un clímax final que se’t queda gravat a la retina. Imperdible.

Come True

Oníric film de terror (en tots els sentits) sobre els trastorns del son, el subconscient i els terrors primaris, en què una noia es sotmetrà a un experiment universitari sobre el son, fet que desencadenarà un puzle absorvent com pocs. Enigmàtica, misteriosda, tenebrosa i sorprenent fins al plànol final, Come True es una de les sensacions d’aquest Sitges 2020 per mèrits propis, com ja vaig dir a la meva recent ressenya.

Accèssits

Òbviament, això és una llista totalment personal, i malauradament grans pel·lícules s’han vist relegades fora del rànquing, com l’esplèndida producció catalana La Vampira de Barcelona o la revisió de Peter Pan a Wendy, ambdues ressenyades en aquest web. Sense oblidar-nos de tres propostes tan dispars com la versió gore de Solo en casa que és Becky, en què Kevin James fa un enorme paper de “villano” a l’alçada del Malamadre que Luis Tosar feia a Celda 211o l’esplèndid American Gothic de The Dark and the Wicked, en què l’Amèrica profunda serà l’escenari d’un drama familiar de tints sobrenaturals i terrorífics; o Meandre, una volta de cargol a Cube on la filosofia budista inunda tot el subtext d’un film trepidant i claustrofòbic. Realment ha estat un dels Sitges en què potser no hi ha hagut cap film realment estel·lar, però paradoxalment, gràcies a la Covid hem pogut gaudir d’una producció occidental més modesta en diners però més atrevida, valenta, i rodona.

Comparteix
AnteriorTop Oriental de Sitges 2020
SegüentRaquel Santanera guanya el Miquel Martí i Pol
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.