Després de tants anys gaudint de cinema fantàstic i de la ciència-ficció futurista, de vegades costa trobar alguna pel·lícula que realment marqui una diferència real quan es tracta de parlar d’intel·ligències artificials. O aquestes ja estan desenvolupades i formen part de l’elenc protagonista de forma natural, o són part de la trama però des d’una vessant més tècnica o de gènere; i podem esmentar en aquest camp grans clàssics de culte com Metropolis (1927) de Fritz Lang, 2001 Odisea en el Espacio (1968) d’Stanley Kubrick, Blade Runner (1982) de Ridley Scott o Terminator (1984) de James Cameron, però també blockbusters moderns com Yo, Robot (2004) d’Alex Proyas amb Will Smith, o productes més profunds com Ex Machina (2015) d’Alex Garland. Només en comptades ocasions les pel·lícules sobre robots i intel·ligència artificial ofereixen una vessant més humana i romàntica que transcendeix sobre la més purament tècnica, com passaria a Inteligencia Artificial (2001) de Steven Spielberg, a Her (2013) d’Spike Jonze, o a la nostra Eva (2010), de Kike Maíllo. I cap a aquest espectre, i de forma excel·lent, ens arriba Archive (2020), amb direcció i guió de Gavin Rothery (creador visual de Moon (2009) de Duncan Jones).
Amb gairebé un únic protagonista humà, un brillant dissenyador de IAs anomenat George Almore que treballa en un laboratori ajudat per les seves pròpies creacions, el guió de Rothery és senzillament sensacional, ja que sap crear un futur proper versemblant i totalment coherent, uns personatges excel·lentment perfilats (incloent els robots i les seves IAs), una trama que pivota sobre dos eixos tan delicats com són el disseny d’intel·ligències artificials i una tecnologia futurista que permet emmagatzemar temporalment els morts recents, i a més una història que sap plantejar de forma impecable el trauma d’una pèrdua. I és que des del primer moment sabem que en secret, en George (un correctíssim Theo James, conegut per la saga Divergente) treballa en un prototip basat en la seva dona, a qui ha perdut recentment.
Tot i la palpable empatia que pot despertar en l’espectador la tràgica i esperançadora història del dissenyador i la seva dona, Archive és excel·lent en les seves quasi 2 hores de metratge no només pels dilemes filosòfics que planteja (pot una IA tenir sentiments? pot una IA reemplaçar un ésser humà?), sinó per la semi-robotització progressiva d’en George, i sobretot pels sentiments que es desperten en els robots del laboratori a partir la pròpia narrativa d’un film que sap ser tècnic, tecnològic, sentimental i humà quan toca. I el que és encara més important, ho aconsegueix amb subtileses, amb petits detalls, i amb un subtext brutal que va manifestant-se poc a poc i sense usar veus en off, ni soliloquis. Realment és per treure’s el barret, perquè estem davant d’una pel·lícula rodona que flaqueja únicament en el seu desenllaç, pretensiosament sorprenent quan no li caldria en absolut. Però sens dubte, és un dels grans films d’aquest Sitges 2020.
