Per posar-nos en context, reconec que el cinema rus m’és força desconegut. En tota la meva vida hauré vist no més pel∙lícules del número que poden indicar els dits de la meva mà dreta (o els de l’esquerre esclar). Aquesta setmana però, vaig sumar-ne una més després de veure en un blog cinèfil (ara ben bé no recordo quin) que apareixia llistada aquesta Koma (o The Coma o Sumergidos, aquest últim com s’ha traduït aquí) de Nikita Argunov entre les 7 pel∙lícules de ciència ficció no estatunidenques que valia la pena descobrir. Seguint la recomanació, doncs, la vaig buscar per mirar-la, perquè a vegades dels blogs més inesperats t’apareixen com per art de màgia petites joies cinematogràfiques.
La veritat és que la primera mitja hora de Koma és força entretinguda i t’atrapa perquè parteix d’un plantejament força original (també és ben cert que ja és ben difícil trobar temes nous en aquest gènere que valguin la pena). Quant a la seva trama, un arquitecte desperta totalment desorientat dins del seu apartament, el qual està gairebé ocupat del tot per la maqueta d’una ciutat futurista que ell mateix després veurem que ha dissenyat. Després d’uns instants de desconcert, veu atònit com parts del seu pis semblen aparèixer en el moment precís que s’acaben de construir davant seu (l’efecte és força potent visualment, insòlit i ben dissenyat per ordinador). Un cop surt al carrer, absolutament tot el que l’envolta, vehicles, gent, edificis i carreteres es troben a mig fer i aïllats entre si mitjançant grans espais buits o amb simples connexions en perspectives quasi impossibles de recrear o entendre. En aquest punt, comença l’acció i és que el protagonista és atacat per un estrany ens o criatura formada com per un tipus de substància molt densa o espessa, com si fos alguna mena d’ hidrocarbur. A punt de ser atrapat, és rescatat per un petit grup armat que el guien saltant a través del buit i per localitzacions on hi reconeixem diferents països fins que arriben a un campament segur situat a l’altra banda d’un autobús abandonat enmig del no-res (sí, sí ho llegiu bé, un autèntic galimaties tot plegat, però molt ben realitzat a fi de Déu). Allà és on les coses es comencen a aclarir una mica i li expliquen que, en aquest món on es troben entre la vida i la mort, hi són destinats els pacients que es troben en coma profund i absolutament tot el que veuen es correspon a fragments de records d’ells mateixos. A tot això, embolica que fa fort, alguns dels que es veuen atrapats en aquest estrany llimbs irreal tenen poders que els ajuden a sobreviure fins que trobin els mitjans per despertar-se i poder-ne escapar. De moment, m’imagino que flipeu en colors, oi?
La segona part de la pel∙lícula, malauradament, no em va deixar tan bon regust a la boca, i és que es tracta d’una consecució d’escenes d’acció a l’ús, ben farcides però de les estranyes criatures gegants i no-vives que he esmentat al principi i que s’anomenen “parques” (a mi precisament em van recordar a la popular criatura creada per Juan Antonio Bayona a Un monstruo viene a verme l’any 2016). Això sí, cal reconèixer que Argunov disposa d’un bon pressupost, recursos i molta imaginació, i que aconsegueix uns efectes visuals més que acceptables i tremendament efectistes.
Pel que fa a Argunov, revisant “Sant Google” afegirem poca cosa i és que, fins al moment (que jo sàpiga i amb tots els respectes que es mereix) no ha fet gaire res més de profit (cinematogràficament parlant, esclar). Si més no, que sigui digne d’esmentar. Tan sols destacable és el fet d’aparèixer en els títols de crèdit enmig d’una llarga llista d’altra gent que actua com a productors d’un altre film amb copyright rus-armeni titulat Mafia: The Game of Survival, que es va estrenar al seu país a principis de l’any 2016 i que no va rebre gaire atenció ni de públic ni de la crítica especialitzada. A més, una productora de nom “Argunov” va participar a Guardians.
Aquesta Guardians (2017) de Sarik Andreasyan mereixeria tot un capítol a part per ser el primer intent procedent de la Federació Russa d’imitar els èxits en taquilla de les potents factories especialitzades en cine de superherois que s’exporta des dels Estats Units arreu del món. Així, de mà del seu director i tot un gran equip tècnic i amb el suport de “Produccions Argunov”, a Guardians es narren les habilitats superhumanes de quatre individus a qui se’ls modifica l’ADN per formar un esquadró de protecció de la gran mare Rússia contra amenaces externes com, per exemple, catàstrofes naturals durant els anys de la Guerra Freda. Malgrat es barallava la possibilitat d’un segon capítol fins i tot abans d’estrenar-se aquesta primera superproducció per les bones expectatives que havia generat), és considerada textualment “un fallit intent rus d’entrar a l’univers de 
superherois”. Per exemple, és força delirant o esbojarrat el fet que un dels seus quatre protagonistes té la capacitat de convertir-se en un os de força descomunal i que, per tant, no s’assembla en res al gran clàssic infantil, Paddington.
En conclusió, Koma, l’òpera prima com a cineasta d’aquest tal Argunov, passa amb aprovat i es deixa veure partint d’una barreja de bones idees preconcebudes i que, en certa manera, han explotat amb anterioritat altres cineastes del tot consolidats, posem pel cas les germanes Wachowski i Christopher Nolan. I ho acaba fent de manera massa simplista (no visualment, però sí quant a la trama), amb ben poques pistes, detalls o arguments que fa que, segons el meu entendre, perdi punts en la qualificació final del producte. De fet, podia haver donat molt més de si si no hagués entrat a convertir-se en la segona part del metratge en un mer producte d’acció a l’ús que deixa força oblidada la seva vessant inicial, la qual és molt més interessant per fantàstica, sofisticada i potent. Vaja, en el seu conjunt, doncs, una autèntica llàstima. Sense nous projectes a la vista pel que sabem, el cinema fantàstic soviètic podríem dir que no acaba d’enlairar-se malgrat hi posen tot l’esforç, bones dosis d’imaginació i grans pressupostos. I els temps en què vivim tan perillosament, de ben segur, tampoc ajudaran en assolir l’objectiu en els pròxims anys.
