Vaig començar a jugar als escacs al 6 anys. No, no soc cap nen prodigi del joc, ni molt menys, però dos cops per setmana venia un professor a l’escola a ensenyar-nos a jugar en un tauler enorme que penjàvem a la pissarra, i des d’on simulàvem tots els moviments i jugades que es podien donar en una partida. Més endavant, vaig tenir l’oportunitat d’anar a campionats d’àmbit comarcal, i en aquell marc vaig començar a descobrir tot el món que girava al voltant d’aquell tauler i d’aquelles figures. Em pregunto si actualment els alumnes tenen l’oportunitat d’aprendre a jugar-hi dins les seves escoles o si el meu cas va ser una excepció dins d’un col·legi rural amb pocs alumnes.

Els escacs són un joc apassionant que fomenten l’ús de la raó, la lògica i l’estratègia i són un exercici fonamental per exercitar la ment i la memòria. No us equivoqueu, els escacs no són un joc elitista per a la gent amb una intel·ligència fora del comú. Els escacs són per a tothom, però massa sovint, i pel fet de ser un joc estàtic en què el pensament, el raonament i l’observació juguen un paper fonamental, ha provocat que sigui una activitat poc atractiva pels més joves, cada cop menys disposats a utilitzar una mica el cervell i concentrar-se durant un parell d’hores en un tauler de 64 quadres amb milions de possibilitats.

Sincerament, crec que abans es jugava més als escacs. Recordo que en pràcticament totes les festes majors de la comarca hi havia un campionat d’escacs. En aquella època també s’havia posat de moda la màquina Kasparov, que pren el nom del seu creador i campió del món des del 1985 fins el 2000, Garri Kaspárov, i que et donava l’oportunitat de jugar en un tauler intel·ligent amb més de 12 nivells de dificultat. Ara no veig cap campionat enlloc; potser a un o dos pobles, però ni de bon tros es pot comparar a quan jo tenia 12 anys. Potser en aquells anys no teníem tantes maquinetes, mòbils, tauletes, xarxes o plataformes de televisió per distreur’ns, i els escacs ens resultaven prou atractius per dedicar-hi una part del nostre temps. No ho sé, però el que sí és cert és que ha hagut d’arribar Netflix per tornar a posar els escacs en boca de tots amb una sèrie que té l’habilitat de donar la volta a aquest pensament general que és un joc avorrit i soporífer, i convertir-lo en una carrera de fons vibrant, apassionant i, fins i tot, amb un punt de sensualitat que m’ha excitat de valent.

Gambit de dama

1.d4 d5 2.c4

En aquesta obertura, les blanques entreguen un peó en benefici de poder-la recuperar immediatament i tenir un desenvolupament de peces més alt que el rival. Una obertura clàssica, provocadora i agressiva, i una declaració d’intencions sobre el jugador que l’executa, ja que denota el desig irrevocable de posicionar-se en un joc d’atac. Al mateix temps, Scott Frank i Allan Scott han adaptat la novel·la homònima de Walter Tevis, com anys enrere ho van fer Robert Rossen i Martin Scorsese amb The Hustler i The color of Money respectivament, per convertir un joc minoritari en una batalla èpica i de coneixement personal en què la taula de billar o el tauler d’escacs, en el cas que ens ocupa, hi jugaran un paper principal.

Com el moviment del gambit de dama, els creadors han arriscat i n’han sortit avantatjosos a tots els nivells. De pel·lícules sobre els escacs n’hi ha moltes, sovint relacionades amb assassins en sèrie que utilitzen les peces com a senyal dels seus crims o com a metàfora d’aquest joc estratègic entre psicòpata i policia. També n’hi ha relacionades amb el gran campió del món caigut en l’oblit Bobby Fischer, Searching for Bobby Fischer Pawn sacrifice, totes dues un xic irregulars. A The Queen’s Gambit tot funciona com un rellotge, res se surt de mare i tot encaixa durant set episodis que faran les delícies tant dels amants del joc com dels qui no ho són. Set episodis situats entre els anys 50 i 60 que ens narren la història de Beth Harmon (Anya Taylor-Joy), una òrfena que aprèn a jugar als escacs de ben petita i que es converteix en un geni del tauler mentre en el seu dia a dia ha d’aprendre a bregar amb les seves addiccions als calmants i l’alcohol. A aquestes alçades ja podeu intuir que durant tota la sèrie no només es parla de moviments d’escacs, obertures i variants de la defensa Siciliana. En aquest aspecte, els creadors han estat prou lúcids per no caure en el parany de centrar-se només en aspectes tècnics del joc i han sabut donar una altra dimensió al conjunt. Així doncs, temàtiques com la caiguda als inferns de la protagonista, la solitud o fins i tot la guerra freda entre EUA i la URSS, juguen un paper fonamental en la historia.

Poques sèries han aconseguit atrapar-me tant com aquests set capítols. El conjunt es podria veure perfectament com un llargmetratge de set hores. És dinàmica, apassionada i sap posar el fre quan l’ha de posar. El disseny de producció és excel·lent, ja que reflecteix de forma exquisida les dècades dels 50 i 60 als Estats Units. També excel·leix el muntatge, per mi una de les parts més notables de la sèrie, ja que li atorga un ritme àgil i constant que no decau en cap moment, i sap mantenir una tensió que anirà in crescendo a mesura que la protagonista vagi assolint més nivell en les seves partides.

Però si realment s’ha de destacar alguna cosa de la sèrie, aquesta és, sens dubte, Anya Taylor-Joy (Emma, The new Mutants, The Witch). Culpable que des de fa dues setmanes els escacs s’hagin convertit en un joc atractiu i, fins i tot, sexy. Les bones maneres de l’actriu, així com el seu magnetisme en la mirada, explotat finament per la càmera amb nombrosos primers plans del seu rostre i els seus ulls, així com l’evolució del personatge fins a convertir-se en un prodigi dels escacs i de la moda, han provocat que el nom d’Anya Taylor-Joy estigui en boca de tots. No és d’estranyar, ja que el paper de Beth Harmon és d’una complexitat màxima, i ella el clava com si fes més de tres dècades que es dediqués a la interpretació. Per molt que estiguem parlant d’un bon guió i un bon apartat tècnic, ens hem de rendir a l’evidència que la culpable que tot això funcioni és aquesta jove atractiu que trobarà en els escacs l’única forma de comunicar-se amb el món exterior, l’únic lloc on es pot sentir segura, perquè ella i només ella controla els seus moviments. Una Beth Harmond que no ha tingut ni tindrà una vida fàcil. Una jove forta, independent i atrevida com reflecteixen les seves partides. Addicta als calmants des de ben jove, veurà en l’alcohol una forma d’evasió a les seves frustracions. Alts i baixos constants, depressions, solitud i el fet de no encaixar enlloc no apartaran la Beth del seu objectiu principal: aconseguir ser la millor jugadora del món. I en aquest fil, és on entra la rivalitat entre els EUA i la URSS, inspirada en la famosa partida de Fischer i Spassky del 72, escenari mundial de tensions bèl·liques que es va traslladar, per moments, a un tauler d’escacs en què els dos rivals van suportar el pes de tot un país a les seves espatlles.

No exagero si us dic que potser molts de nosaltres no tornarem a veure el escacs amb els mateixos ulls, com  també us dic que això serà passatger i que d’aquí uns dies ja ningú parlarà d’aquesta sèrie. Contínuament ens veiem immersos en una voràgine de catàlegs amb noves propostes sèriefiles, així com pel·lícules i documentals de tots els gèneres. La llista és llarga i tot passa, però recordeu que els escacs hi són i hi seran sempre. Més de 1500 anys separen els seus inicis de l’actualitat i no m’ho tingueu en compte si aprofito aquestes línies per reivindicar aquest joc que des de fa uns anys no gaudeix de l’atenció que hauria de tenir perquè, com he dit, els escacs no són un joc exclusiu de l’elit cultural o dels grans genis i pensadors matemàtics. La sèrie ho deixa molt clar en una emotiva escena final carregada d’intenció. Els escacs són un joc d’unió entre persones, una conversa que no distingeix entre poderosos i febles, entre grans o petits; els escacs són de la gent, d’aquí i d’allà, de tots.

Agradarà a…

A tothom

No agradarà a…

A ningú