Una de les pel·lícules que més interès preliminar m’havia despertat aquest Sitges 2020 era el darrer film de Kike Maíllo, nou anys després que inaugurés Sitges 2011 amb la més que correcta Eva (2011), una aproximació molt humanista de la tecnologia robòtica futurista, i 4 després del thriller Toro (2016). Ara, amb Cosmètica del Enemigo (2020), Kike Maíllo adapta (coescriu el guió apart de dirigir-lo) la novel·la homònima d’Amélie Nothomb, tot un repte cinematogràfic del que en surt gratament airós i que és, bàsicament, la progressivament misteriosa conversa entre dos personatges tan diferents com un reputat arquitecte de mitjana edat i una noia jove bastant eixelebrada, que es coneixen intentant arribar a l’aeroport i no perdre el seu avió.
Tot i no inaugurar el festival com sí va fer amb Eva, Cosmética del Enemigo participava a la secció oficial del festival, en què tenia lloc la premiere mundial del film, tot un esdeveniment que va comptar amb la presència no només de Maíllo sinó del seu duet protagonista, els excel·lents Tomasz Kot (protagonista de la brillant Cold War (2018) de Pawel Pawlikowski) i Athena Strates, a més de tres dels seus productors.
Durant els seus aprofitadíssims 90 minuts, l’espectador s’endinsarà en un joc narratiu de primera línia en què la seva sola presència en un festival com Sitges indica que alguna cosa estranya s’està teixint mentre els dos personatges conversen. El guió sap controlar molt bé el ritme, els tempos i la barreja i dosificació de flashbacks en una pel·lícula complicada, de “gent parlant”, potenciada intel·ligentment per factors visuals tan genials com el de la maqueta de l’aeroport o els crèdits inicials. Potser Cosmética del Enemigo peca de sobreexplicar massa un dels dos grans misteris del seu desenllaç quan no portem ni mig metratge, però això no disminueix en res el gaudi d’una pel·lícula trepidant i plena de jocs mentals i de percepció i que no pots deixar de mirar perquè, com ja he dit, no hi ha només un, sinó dos grans misteris a la pel·lícula (i fins i tot podríem dir tres).
En resum, Cosmética del Enemigo és un gran thriller en què res el que sembla, i fins i tot quan és el que sembla segueix agradant i atraient, perquè un dels grans encerts del seu guió és que sap no prendre l’espectador per tonto. I sobretot, perquè el seu desenllaç és molt satisfactori i gens “trampós”, com sol passar en molts films del mateix gènere, en què el final sorpèn perquè la pròpia narrativa l’oculta en excés. Sense dubte, Kike Maíllo torna, i per la porta gran, al cinema.
