Quentin Dupieux és d’aquells creadors que es fan estimar. Quan no s’amaga rere el seu àlies musical Mr. Oizo, és el director i guionista de comèdies de l’absurd que sempre han tingut èxit a Sitges, generant un corrent fan en què m’incloc, des què vaig veure Rubber, El Neumático Asesino (2010). I si a l’anterior Sitges va presentar Le Daim (2019), una enorme petita pel·lícula de 70 minuts que vaig situar al Top5 occidental de l’any passat, aquest 2020 torna amb Mandibules, 77 minuts que segueixen el camí de l’absurd sense surrealisme (com a Le Daim), però que serveixen per tractar per primer cop l’amistat (a la manera de Quentin Dupieux, és clar). La premissa? Dos losers que es troben una mosca gegantina i se’ls acudeix la genial idea de domar-la i poder guanyar diners amb ella. A partir d’aquí, seieu, poseu-vos còmodes, i deixeu-vos endur. Com fan els personatges de la pel·lícula, de fet.
Mandibules és clarament una pel·lícula que va de menys a més, i tot i que té detalls marca de la casa Dupieux que la fan indiscutiblement una obra del cineasta francès, és cert que no despunta ni en la narrativa ni en l’humor com en anteriors films com Wrong (2012) o la genial Au Post (2018). No obstant, el poder hipnòtic de la pel·lícula recau en el duet protagonista, dos excel·lentíssims David Marsais i Grégoire Ludig (aquest darrer protagonista de la ja citada Au Post), i que a la vida real son amics, humoristes i, a més, companys professionals. I és que es van endur el premi del jurat a la millor interpretació masculina per mèrits propis: la seva química és absoluta i actuen amb una naturalitat enlluernadora. Sense oblidar-nos del negríssim paper que fa una sorprenent Adèle Exarchopoulos (La Vida de Adèle, 2013), i que acabarà sent el blanc de totes les desventures i desgràcies que portaran el parell de protagonistes i la Dominique (la mosca gegant, a la que posen nom, clar).
Si us agrada la cinematografia de Quentin Dupieux, gaudireu de Mandibules; i si no, és un bon punt de partida per entrar a l’univers del director i guionista. Impossible no agafar-li “carinyo” a la Dominique i, sobretot, impossible no empatitzar amb els dos sapastres dels protagonistes, per molt penques que siguin. I gran part de la culpa la té un lema que ha superat al propi film i que es va convertir en leitmotif social aquest Sitges 2020: ¡TOGGO! és a dir, ¡Toro! però amb accent francès, paraula que diuen infinitat de cops durant la pel·lícula mentre es donen la mà encaixant les “banyes” de toro 🤘 per saludar-se, acomiadar-se, desitjar-se sort, donar-se ànims, felicitar-se… en fi, per qualsevol cosa. Una cosa tan tonta com enganxosa que va fer que la gent ens saludéssim així durant la segona meitat de Sitges 2020, o que sempre hi hagués algú que cridés ¡TOGGO! al començament de cada sessió. I és que aquest ¡TOGGO! és, en si mateix, una extrapolació del propi cinema de Quentin Dupieux: no farà grans pel·lícules, però les que fa, les gaudeixes, les rius, i sobretot, te les fas teves.
Així doncs, no veig cap altra forma d’acomiadar aquesta ressenya que recomanant veure Mandibules (i la resta de filmografia del director) cridant ben fort i amb un gran somriure: ¡TOGGO Sitges, TOGGO Dupieux!
