Ja vaig fer això de plasmar un Top10 en dos Top5 pel passat Sitges 2018, separant produccions occidentals i orientals. Com sempre, es queden molt bons films fora d’aquesta llista, però aquí va la primera entrega del Top10 de Sitges 2019, en la divisió occidental:

Daniel Isn’t Real

Ja ens ho explicava la Irene Solanich a la seva ressenya del film: el què comença amb una pel·lícula sobre amics imaginaris i trastorns de la ment acaba convertint-se en un sòlid i insà guió sobre com els fantasmes del passat esdevenen un descens als inferns del nostre protagonista; tot això mitjançant la perversitat dels seus trastorns mentals, personificats en el retorn del seu amic imaginari de la infància, i embolicant-ho tot amb una història molt realista d’acceptació a la societat. I amb les dosis justes de surrealisme. I protagonitzat per Patrick Schwarzenegger, fill de qui ja podeu endevinar, i Miles Robbins, fill de Tim Robbins i Susan Sarandon i guanyador del premi a millor actor de Sitges 2019. Sens dubte, la proposta més honesta i ben aprofitada del festival. Brutal.

Les Hirondelles de Kaboul

Sitges sovint sempre té grans obres d’animació al seu aparador fílmic, i tot i que normalment es fa gran èmfasi en l’animació oriental (sobretot japonesa), occident en té grandíssims exemples, com aquesta història terroríficament realista, plasmada en un estil d’aquarel·la tant per escenaris com per personatges, sobre com l’Afganistan governada pels talibans és un autèntic infern per les dues dones protagonistes, una amb tot viscut i l’altra amb tot per viure, i les seves parelles. Curiosament són 4 inferns diferents, perfectament dibuixats, que es plasmen i es barregen en la repressió religioso-política dels fanàtics islamistes, conformant una visió molt real del terror que es pot viure quan et prohibeixen fer segons què, o fins i tot pensar segons què. Potser té un final massa obvi, però això no desmereix en absolut un film que, com ja va fer la rotoscòpia de Tehran Taboo el 2017, usa l’animació (en aquest cas l’aquarel·la) per dibuixar, i mai millor dit, un terror real, que es viu avui dia i que és el més terrorífic de tots.

Lux Aeterna

Ja vaig parlar d’aquesta pel·lícula, la nova bogeria de Gaspar Noé, i de com hi usa el seu estil catàrtic i angoixant i que tan bones sensacions va causar al Sitges 2018 amb el seu Clímax, que va guanyar el premi a millor pel·lícula l’any passat. A Lux Aeterna, Noé juga amb la realitat que podria suposar el rodatge d’un film sobre crema de bruixes protagonitzat per Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourgh i que, fent d’alter ego d’elles mateixes junt amb la resta de l’equip tècnic i artístic, filma el seu projecte més personal i crític sobre la indústria del cinema al complet (i sí, no deixa a ningú bé, ni tan sols als crítics cinematogràfics). Metacine, caos, escenes multicàmera a l’estil que van popularitzar Brian de Palma i la sèrie 24 i un final no apte per epilèptics (ho dic seriosament), els seus curts 50 minuts de metratge són del més intens que veureu aquest 2019.

Synchronic

Des de la seva The Endless (2017), uns quants (i no pocs) estàvem esperant que Justin Benson i Aaron Moorhead tornessin amb nova pel·lícula. I amb ella, a més, van venir ells a presentar-la i a oferir una interessant roda de premsa, tot això explicat també a la ressenya que se’n va fer. Poc recorregut ha tingut encara el film, del què ni hi ha pòster oficial, però els que l’hem vist vam gaudir de dos actors de moda com són Anthony Mackie  i Jaime Dornan, una àgil i sàbia direcció, i el seu guió més comercial fins ara però no per això menys interessant i original, aprofitant molt bé l’amplitud de pressupost sense vendre’s a ell i donant una volta més que contundent a un concepte bastant comú a la sci-fi.

Le Daim

Les pel·lícules de Quentin Dupieux mai s’han d’agafar amb serenor. I és que el rei del surrealisme juga amb les lleis del què és lògic per esdevenir el David Lynch de la comèdia negra, i aquí, en els 70 minutets que dura Le Daim, construeix (o deconstrueix, millor dit) una crítica sobre la indústria del cinema, igual de catàrtica que la de Gaspar Noé a Lux Aeterna però amb parafernàlia zero. Un genial Jean Dujardin (The Artist), una jaqueta de pell de cèrvol que es compra, i la relació “de confiança” que tindran són els elements d’una pel·lícula que narra la seva fugida de la vida real per convertir-se en un cineasta aleatori a la recerca del film independent definitiu, el cinéma verité. I tot amanit amb un reguitzell d’escenes entre absurdes i fins i tot gore en què no sabràs si riure o sentir vergonya aliena dels personatges d’un film, que quan s’acaba no acabes de saber si has vist una obra d’art o una solemne “xorrada”. Passats uns dies, però, no hi ha dubte de que es tracta del primer.

I fins aquí el Top5 occidental. Falta l’oriental, que es publicarà ben aviat. Han quedat alguns films sense anomenar, com la notable Alone, una perversa pel·lícula sobre com una noia es veu obligada a viure per ella mateixa a la casa on la van tenir segrestada de petita, i com els fantasmes del passat (o de no tant al passat) l’atormenten. També hauríem de parlar de El Hoyo, film distòpic de producció catalano-vasca que es va endur el premi a millor film d’aquest Sitges 2019, i del qual en vaig fer ressenya fa unes setmanes.

Anterior‘Contra un ignorant que comprava molts llibres’, Llucià de Samòsata
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.