La setmana passada vaig fer un repàs del què havien estat per mi, en una opinió totalment personal i subjectiva, les cinc millors produccions asiàtiques d’aquest Festival de Sitges 2018. I ara és torn del Top5 de les produccions occidentals, amb la qual conclourem un Top10 global.
Hi haurà molts films que no hi seran en aquesta llista, com el remake de Suspiria, Ghostland, Sad Hill, o Mandy, o la nova seqüela de Halloween. No és que no siguin bones, és que no les vaig veure durant el festival, per tenir estrena segura als cinemes comercials. En aquest cas, i si hi ha solapament amb altres propostes que m’interessen, sempre opto per la poc coneguda. Però la llista que ve a continuació és prou sucosa.
The House that Jack Built
No va guanyar cap premi aquest Sitges, però és que es projectava fora de competició; de no ser així, s’hauria endut més d’un guardó. Un dels millors films de Lars Von Trier, en la meva opinió: violenta en la seva justa mesura, amb un humor negre desbordant, i un exercici genial d’autocomplaença del propi Von Trier vers la comunitat cinematogràfica, en el què presenciem un diàleg representat entre Jack (un Matt Dillon impressionant) i un tal Verge (Bruno Ganz), on el primer explica al segon les seves ínfules com a artista de l’assassinat i de la cerca de la llar perfecta (és un enginyer obsessionat amb l’arquitectura). I per fer-ho no dubtarà a inundar-nos amb quadres, exercicis retrospectius de films tant aliens com propis (es permet el luxe de fins i tot spoilejar-nos la seva Melancholia), imatges de l’excepcional pianista Glenn Gould, i fins i tot teoria d’arquitectura d’edificis. Tot perfectament balancejat amb assassinats cada cop més imprudents alhora que perversos i un humor molt personal per justificar els seus actes. Tot perfectament calculat per vanagloriar, en una ment dantesca, el crim com a sacralitat que perdura, com antigues ruïnes. Sembla realment que Von Trier hagi trobat en Jack un alter-ego a mida per explicar la seva visió del cinema i de l’art a un món que no el comprèn, i provocar-se un descens als seus propis inferns. Catarsi absoluta. L’única pega que hi trobaria és que, després d’un exercici brutal de subtext de gairebé 2 hores, a l’últim tram intenti explicitar tan visualment allò que ha deixat entreveure. Però és Lars Von Trier, i ell juga amb les regles del cinema com vol.
Aterrados
Film de terror argentí amb un pòster totalment esgarrifador i amb un metratge aguantant el tipus com poques vegades he vist. El guió (del propi director, Demian Rugna) sap jugar excel·lentment amb llocs comuns i tòpics del cinema de terror i els tracta i els fa funcionar de forma original, ja que fins i tot usa tocs de comèdia grotesca. Narrat com un thriller psicològic on seguim a dos policies, un d’ells amb contactes amb investigadors del paranormal, sap ajuntar molts elements del cinema de terror i els cohesiona dolçament en una atmosfera molt insana. En certs aspectes podríem dir que és una barreja entre Insidious i The Conjuring, ja que conté elements d’ambdós films de James Wan, però tot i que endevineu quins són els elements, no els uneix com seria obvi, sinó que els vira cap a un terreny més lovecraftià. Sens dubte, el terror argentí està de celebració amb aquesta pel·lícula.
American Animals
Ja es va dir en aquesta pàgina en el seu moment, però és que és cert: No és un film basat en fets reals, és sobre els fets reals. Amb els propis involucrats parlant a càmera, i actors ficcionant un relat absorbent, no és tan què s’explica sinó com s’explica: un to molt ben portat, una producció súper ben cuidada i un guió intel·ligentíssim resulten en un dels films més interessants d’aquest Sitges. Potser falla en oferir un missatge i una teoria sociopolítica al respecte de per què els protagonistes volen perpetrar els fets (quelcom molt propi del gènere documental en el què American Animals es troba molt còmode), i tot i el fantàstic joc de múltiples versions del mateix fet usant fins i tot metacinema, se centra massa en oferir un divertimento en forma d’Ocean’s Eleven amb tota la tensió de la preparació d’un robatori i alhora una atmosfera entre loser i entranyable. Però l’espectacular barreja entre pel·lícula juvenil d’aventures i la crua vida real on ser delinqüent no surt tan gratuït com un pot pensar, és espectacular per si sola, i les dues hores que dura passen volant.
https://www.youtube.com/watch?v=YNTHJJJDbTY
Lords of Chaos
Seguim amb els biopics estranys, i és que amb Lords of Chaos ens endinsem a la macabra història real que hi ha darrere els crims i els actes terroristes a esglésies que guardaven amb Mayhem, la banda noruega pionera del black metal. El guió es basa en el llibre del mateix nom de no-ficció, el qual es transforma en un thriller bastant insà on l’espiral d’autodestrucció barreja sàviament fets reals amb mitologia i llegendes urbanes vers l’univers de la pròpia banda. No en va, el film comença amb la perversa frase Based on true (and fake) events. La producció és britanico-sueca i està dirigida pel suec Jonas Åkerlund, especialista en films musicals, de manera que el respecte pel black metal i el to “decadent” dels thrillers nòrdics queda perfectament integrat. Pels interessats a veure-la, dir-vos que també es projectarà aquests dies al Festival de Terror de Molins de Rei.
Journal 64
Tot i que és la quarta entrega d’una saga de films basats en el Departament Q, un equip policial especial creat per l’escriptor Jussi Adler-Olsen, Journal 64 es deixa veure perfectament com un film autoconclusiu i independent, si obviem el fet que els membres de l’equip es nota que es coneixen de fa vàries pel·lícules. Un thriller noir nòrdic que s’inspira en la història recent de Dinamarca en què el Departament Q haurà de descobrir qui són les 3 mòmies trobades darrera una paret falsa en un pis, assegudes al voltant una taula amb 4 seients, un d’ells buit. I qui hi hauria d’haver al quart seient, i per què no hi és. La forma com el guió combina excel·lentment dues històries paral·leles en èpoques diferents, com estan interconnectades entre elles i la versemblança de l’argument, fan posar els pèls de punta. Feia temps que no veia un thriller noir tan ben guiat; i li perdono que s’intueixi el culpable abans que ho descobreixi el Departament Q perquè la investigació no té els elements amb què compta l’espectador, cosa que fa el joc més interessant.
I amb aquestes 5 pel·lícules enllesteixo el meu Top10 d’aquest passat Sitges 2018. Difícil elecció la d’aquest Top5 occidental, on han quedat fora obres tan destacables com la nova bogeria de Quentin Dupieux anomenada Au poste!, o Dragged Across Concrete, la que per mi és la pel·lícula més rodona de S. Craig Zahler (Bone Tomahawk i Brawl in Cell Block 99), igualment recomanables.
