Deadstream és un clar i aconseguit homenatge a aquelles cintes de sèrie B dels vuitanta. El film beu directament del clàssic Evil Dead, però adaptada als temps moderns, ja que la tecnologia actual (mòbils, tauletes, portàtils…) té un important paper en el desenvolupament de la història. Així doncs, Deadstream dona una petita volta a la forma d’enfocar el que coneixem com a found footage, pel fet que utilitza les càmeres no només com a eina per mostrar el punt de vista, sinó que les integra en la narrativa del film.

Certament, no és res que no haguem vist fins ara, però la frescor amb la qual s’expressa tot el relat genera aquella il·lusió que sentíem en veure per primera vegada totes aquestes seqüències del gore més explícit pel que fa a l’aparició de sang i pròtesis carregades de comèdia negra i acudit fàcil. I sí, un dels punts forts és el maquillatge i el làtex. És d’agrair, en els temps que corren, l’ús d’aquests recursos que fan de les escenes més esbojarrades una història més creïble i realista malgrat que parlem de pura ficció i comèdia.

És un títol que pot crear rebuig entre els més clàssics i que enamorarà els més fans del gènere, ja que és una pel·lícula sense pretensions artístiques i amb un estil molt decidit pel que fa a la intenció de la cinta: entretenir i generar més d’una rialla en l’espectador. En definitiva, és una pel·lícula que sorprèn per la seva senzillesa i que no perd el ritme tot i només fer ús de dos personatges i un escenari.

I aquí és on entra en escena Joseph Winter, director i protagonista, qui interpreta a Shawn Ruddy, un odiós youtuber que protagonitzarà i portarà el pes de tota la pel·lícula sense decaure ni un segon. No es tracta d’una interpretació impecable, però sí més que funcional; un personatge creat més pel rebuig que per l’empatia. El mateix passa amb Chrissy (Melanie Stone), el personatge secundari, però creant sensacions oposades, la qual ofereix un personatge amistós amb l’espectador. Un gran encert de guió la creació d’aquests dos personatges, fórmula tòpica, però molt reeixida.

La història? Molt típica. Una excusa per posar en conflicte aquests personatges: un youtuber decidit a fer el que sigui per aconseguir seguidors i recuperar patrocinadors decideix tancar-se en una casa encantada i retransmetre en directe tot el que passi durant la nit. Ja he avisat al principi: una història molt típica, molt Evil Dead. Tot i això, no és la història el que brilla, sinó el gag i l’evolució del personatge.

Tot i estar dedicada a un públic molt clar, crec que és un títol capaç de gaudir-se, fins i tot, en família tot i la seva clara critica al món de les xarxes, no força ni metàfores ni anàlisis profundes. En definitiva, una pel·lícula que reviu aquest estil que semblava mort o obsolet i que demostra que encara està viu, que encara queden maneres de fer les coses que coneixem d’una forma diferent. Un títol pel qual no donava ni un duro i m’ha acabat captivant per passar a ser una de les meves preferides de l’any. Sens dubte, m’apunto els noms de Joseph Winter i Vanessa Winter per estar atent als seus pròxims treballs.

 

Comparteix
AnteriorCrítica + Roda de Premsa de “Pearl”, de Ti West. Festival de Sitges 2022
SegüentAquest divendres 4 de novembre als cinemes…
La meva vida és una onomatopeia, considero una sort viure rodejat de còmics, cinema i música. Editor i muntador d'ofici, a estones traço línies que semblen coses, doncs m'apassiona el dibuix i la il·lustració. Fan del punk rock i qualsevol variant del heavy metal. M'enamora qualsevol pel·lícula arriscada, gamberra o transgressora. No deixaria mai de llegir 'Watchmen', 'Akira' o 'El predicador' i, referent al cinema, 'El Senyor dels anells' em va despertar una passió, 'Beetlejuice' i 'El Viaje de Chihiro' em fan sentir aquesta màgia que té la gran pantalla, 'Hereditary' i 'La Bruja' em van canviar la perspectiva. Si, m'encanta el cinema modern, crec que encara hi ha milers de mons per descobrir.