En pocs anys, Ti West s’ha guanyat a pols un nom a l’Olimp del cinema de gènere del segle XXI. The House of the Devil, The Innkeepers The Sacrament (que va clausurar Sitges 2013) en són bons testimonis, així com la seva participació als projectes V/H/SThe ABCs of Death. En aquest darrer Festival de Sitges els espectadors han pogut gaudir del seu darrer film, Pearl, però a més s’ha comptat amb la seva presència, ja que el certamen el convidava a rebre el Premi Màquina del Temps per la seva importància al món del fantàstic i del terror, juntament amb Neil Marshall. Sens dubte, el millor any per comptar amb Ti West al festival i fer-li entrega d’aquest reconeixment, ja que aquest 2022 persenta Pearl, la preqüela del film X, slasher estrenat a inicis d’any i de la qual ens va parlar excel·lentment en Toni Serrano.

Roda de Premsa de “Pearl” amb Ti West. (c) Marc Musquera, 2022

Ara ja sabem que XPearl formen part d’una trilogia que es tancarà amb la seqüela de X, i que rebrà el nom de MaxXxine, però el que no sabíem és que amb aquesta trilogia Ti West pot convertir-se en un referent absolut del cinema de gènere. Si X estava ambientada als anys setanta i per això mateix jugava intel·ligentment amb tocs del somni americà, la blaxploitation i el porno softcore amb clares referències a La Matanza de Texas, amb Pearl, ambientada el 1919 i amb els rerefons de la grip espanyola i la Gran Guerra, juga sorprenentment bé a ser un drama d’època filmat com en la golden age de Hollywood, però amb moments gore totalment anacrònics i alhora totalment referencials vers X. Una jugada mestra que a West li ha sortit, en la meva opinió, rodona. I és que Pearl no és una pel·lícula de terror a l’ús, sinó un drama en què una pobra noia, atrapada en la granja familiar amb el seu pare malalt i la seva mare desequilibrada per la situació, somia ser ballarina, fugir de casa seva i de la pobresa, i veure món. I seria únicament un —bon— drama, sinó fos perquè coneixem X, coneixem el futur de la nostra protagonista i, sobretot, coneixem el seu costat fosc. I que les escenes sàdiques, sanguinolentes i gore estiguin esquitxades de technicolor i música grandiloqüentment simfònica no fa sinó empitjorar-ho d’una forma dolça i tendra. “Cafre” és poc. Però una genialitat, també.

És innegable que Mia Goth, la protagonista que encarna la Pearl que dona nom a la pel·lícula, és la pel·lícula. I no només per ser coguionista de la història, que com va dir West a la roda de premsa principalment recau en la creació de tot el background emocional i històric de l’anciana Pearl durant el rodatge de X. El seu treball actoral és superb i merescudíssim és el premi del Festival de Sitges a millor actriu d’aquesta edició, perquè la quantitat de registres que li veurem al llarg dels 90 minuts és angoixant: des de tristor, amor, decepció o angoixa, passant per felicitat, por, epifania violenta i serenor assassina. I crec que me’n deixo alguns. De fet, si veieu la pel·lícula, no podreu oblidar l’últim pla de la Mia Goth. Brutal és poc. Però res no seria igual sense el fenomenal apartat de postproducció que envolta tota la pel·lícula i en el que destaca, òbviament, el flamant ús del technicolor al llarg de tot el metratge, que junt amb el mateix ritme i muntatge del film fa que aquests colors saturats i quasi de fantasia converteixin la granja de la Pearl i els pocs escenaris adjacents que apareixen en llocs quasi màgics, com d’El Mago de Oz o de Mary Poppins. Ti West va dir a la roda de premsa que en els primers esboços d’aquesta preqüela, la idea que tenia al cap era l’imaginari de l’impressionisme alemany, però amb la productora A24, que va confiar molt en la trilogia —estava venent Pearl MaxXxine alhora— i amb el generós pressupost, finalment van decidir virar cap a la golden age de Hollywood, gràcies a la qual ha obtingut uns resultats més que notables.

Amb Ti West. (c) Marc Musquera, 2022

El technicolor ajuda a dotar d’una personalitat visual molt marcada Pearl, però no podem oblidar-nos de l’absolutament excelsa banda sonora que corona tota la pel·lícula i que sap treure suc de dos corrents musicals molt propis del Hollywood del technicolor: per un cantó el simfonisme melòdic i líric dels drames d’època del Hollywood dels anys 50-60, de quan els estudis cinematogràfics tenien orquestres senceres i compositors en nòmina; i per l’altre, l’èpica dels films de la Hammer: vampirs, homes llop, Frankenstein… Tyler Bates, que ja va participar en la insulsa i anodina banda sonora de X, s’alia novament amb Tim Williams —col·laboradors habituals en films com 300, Watchmen o Sucker Punch de Zack Snyder, en les Halloweens de Rob Zombie o en les Guardianes de la Galaxia de James Gunn— per firmar una de les millors bandes sonores per una pel·lícula de gènere ja no d’aquest 2022, sinó del segle XXI. I no només per la qualitat musical contra les actualment típiques atmosferes de disseny de so que no aporten res, sinó per la gran dramatúrgia i narrativa del tema principal de la pel·lícula i del personatge de la Pearl, i que pateix la mateixa muntanya russa de variacions emocionals i tonals que la nostra protagonista. Escolteu aquesta pista de la banda sonora oficial, on trobareu tot això que descric en poc més de 3 minuts. Llàstima que aquesta meravella sigui un anacronisme totalment buscat, que demostra que les atmosferes sonores són el relleu a aquesta preciosa música, si més no en cinema de terror:

Ja des del primer fotograma sabem que Pearl no és una pel·lícula de terror com les altres, quan la música explota en un clímax simfònic desbordat i passat de voltes, quelcom bastant habitual en pel·lícules d’antes de les que agafa no només l’apartat visual i sonor, sinó també la seqüència inicial de crèdits. Ti West demostra que sap reinventar-se i que pot fer una preqüela que, intentant diferenciar-se de l’original, la supera en molts aspectes. Només queda esperar al tancament de la trilogia de la que Ti West no va dir pràcticament res a la roda de premsa; només va dir que tornarà a ser una volta més al cargol del cinema de gènere i que no s’assemblarà ni a X ni a Pearl. Si ho aconsegueix i manté el nivell de qualitat i genuïnitat cinematogràfica, estaríem davant d’una de les més importants trilogies de terror de la història del cinema. El temps dirà.

Comparteix
AnteriorCrítica + Roda de Premsa d’“Irati”, de Paul Urkijo. Festival de Sitges 2022
SegüentCrítica de “Deadstream”, de Joseph Winter i Vanessa Winter
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.