El talent de Chicho Ibáñez Serrador està més vigent que mai de la mà d’aquesta l’ambiciosa proposta d’Amazon Prime Video que, si ja va començar amb tota la maquinària sobre la taula del Festival de Sitges de l’any passat amb la primera temporada del reboot de l’antologia Historias Para No Dormir, aquest 2022 el festival rebia amb els braços oberts tot l’elenc artístic i productor de la que serà la segona temporada.

Massiva i estel·lar taula amb directors i productors a la roda de Premsa de ‘Historias Para No Dormir, Temporada 2’ al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2022
La fórmula segueix sent la mateixa: 4 noms de renom del cinema espanyol, normalment però no necessàriament del cinema de gènere, es van embarcar en la reescriptura i la direcció d’un episodi de la sèrie original per donar-li una nova vida. I quan tens a directors que estan encantats de participar, i un elenc d’actors i actrius que estan igual d’engrescats de formar part del projecte, els resultats són, independentment del fet que agradi més o menys, d’una gran qualitat i, sobretot, d’un gran respecte pel producte original. Així va ser l’any passat, i així ha estat aquest any. La sèrie la van presentar a la roda de premsa de luxe organitzada pel Festival Salvador Calvo, Nacho Vigalondo, Jaume Balagueró i Alice Waddington. Els quatre directors van ser acompanyats per gran part del conjunt interpretatiu que han dirigit: Álvaro Morte, Mina El Hammani, Pablo Derqui, Manuela Vellés, Carlos Areces, Javier Gutiérrez, Roberto Álamo i Aníbal Gómez.
Primera fila plena d’actors consagrats de la petita i la gran pantalla a la roda de Premsa de ‘Historias Para No Dormir, Temporada 2’ al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2022

EL TRASPLANTE

Sens dubte, la més emocional de les 4 propostes que tenim entre mans. Salvador Calvo no ve del cinema de gènere, però sap navegar entre les seves convencions. Sens dubte, el control del drama que té és excel·lent per a aquesta història en un futur pròxim en què la vellesa (amb “v”) està sent menyspreada per la bellesa (amb “b”) i la joventut. En aquesta línia, una empresa de trasplantaments de cos està sent un èxit, ja que la gent amb diners sempre és jove, de manera que pot posposar la bellesa i la mortaldat als pobres. Un matrimoni d’edat avançada no té diners pels dos trasplantaments i decideixen que sigui el marit qui se’l faci primer, perquè així estarà millor valorat a la feina i podran estalviar abans pel trasplantament d’ella. Però el seu amor i la seva convivència no estan preparats pels prejudicis i el nou funcionament de la societat, tal com es veurà sota els ulls d’un tercer personatge que es veu obligat a vendre els seus òrgans per subsistir. Un relat realment colpidor i trist, però amb un final que sap ser agradable per a l’espectador. Impressionant.

LA ALARMA

Nacho Vigalondo és conegut per utilitzar un humor més aviat negre i absurd en les seves propostes (com per exemple Extraterrestre), i aquí agafa el que originalment era un episodi doble basat en “El Centinela” d’Arthur C. Clarke per barrejar comèdia d’embolic i ciència-ficció com ningú. Davant d’una apocalipsi en què ningú pot sortir al carrer o mor, un matrimoni homosexual acull una familia desconeguda per a salvar-la de l’exterior. La convivència cada cop es farà més complicada, però res és el que sembla; i quan dic res, és res. Si heu vist The World’s End, somriureu. Poseu-vos còmodes, perquè aquí l’elenc va des de Roberto Álamo a Javier Gurruchaga, passant pels integrants d’Ojete Calor: Carlos Areces y Aníbal Gómez.

LA PESADILLA

Interessant exercici de folk horror en la Galícia del pare d’Alice Waddington, on el segle XIX, el cristianisme, l’islam, un petit poble, gent forastera i tres misterioses morts d’unes nenes per unes misterioses febres formen un còctel explosiu. Supersticions, racisme, mitologia i éssers de la nit deambulen per un relat que, tot i deixar entreveure cap on vira massa aviat, el seu final és més sorprenent del que sembla. Potser per la seva narrativa més típica i més convencional respecte els detonants més de l’estil Black Mirror (tot i que Black Mirror aparegué realment 45 anys després), aquesta Pesadilla és el relat que deixa més fred dels quatre episodis.

EL TELEVISOR

Aquest any Jaume Balagueró ha estat molt ocupat, ja que inaugurava el Festival de Sitges 2022 amb Venus, i uns dies després estava en aquesta roda de premsa presentant la seva aportació a l’univers de Chicho Ibáñez Serrador. I potser és impressió meva, però allà on Venus fallava, aquí en surt airós i amb nota. Notable feina de guió i direcció, i una decisió molt valenta la d’abordar la història original d’un home que embogeix víctima de la paranoia per culpa d’una televisió en color. En ple 2022, el concepte “tenir televisió” està tan normalitzat que calia reinventar-lo, i Balagueró encerta gràcies a l’obsessió d’un home que es muda amb la seva família a un xalet amb piscina i, preocupat per la seguretat, instal·larà un sistema de videovigilància amb transmissió de càmeres i sensors de moviment al telèfon mòbil. Com podeu imaginar, aviat l’obsessió per vigilar el sistema de vigilància començarà a ser un problema per a aquest pobre home i, sobretot, per a la seva família. Brillant exercici de gènere que demostra que Balagueró sap ser un dels grans noms… quan toca.
Comparteix
Anterior“Les vacances de Maigret”, de Georges Simenon
SegüentLa ciència és molt divertida
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.