És habitual que molts dels lletraferits i lletraferides actuals, entre els quals clarament em sento identificada, tinguem en algun racó inhòspit de la nostra memòria la presència de novel·les amb papers grocs i olors fortes. D’aquelles antigues que voltaven per les nostres cases. Jo, si tanco els ulls i amb un gran salt torno a la meva infantesa, tinc molts records d’aquest estil. Agost. Totes les vacances envoltats de piscines blaves i gandules on sempre ens esperaven llibres, a tots els de la família. Ha influenciat veure de nena als meus pares llegint? Suposo que sí. I ho espero.

De la mateixa manera, crec que succeeix amb els personatges ficticis. En el meu cas, visualitzo, com si la tingués ara mateix davant, la col·lecció de llibres protagonitzats per Maigret. Portades negres, amb lila i groc per rematar unes imatges que avui dia són poc bookstagrammers, la veritat. Tant hi fa; el que importa és l’estona de diversió i plaer que pocs personatges saben oferir. Maigret, per tant, és casa per a mi; i tornar a ell, un petit triomf de l’herència familiar.

L’any passat, l’editorial Navona va rescatar dues de les seves historietes per publicar-les en català. La primera d’elles va ser Les vacances de Maigret, un llibre ideal per endinsar-se en les investigacions i deduccions més famoses del món, amb el permís de la senyora Christie. Georges Simenon va ser capaç de dibuixar a la perfecció un personatge mític, fàcilment identificable i, sobretot, molt entranyable. El comissari, amb la seva pipa fidel, ha protagonitzat més de 75 novel·les i gairebé 30 contes.

A Maigret li agrada menjar molt, i bé, i seure en les terrasses a veure la vida passar. A Les vacances de Maigret, aquesta perfecta rutina es trenca. Primer, perquè ha abandonat la seu del Quai de Orfèvres a París i està de vacances amb la seva dona en un petit poblet de costa. Segon, perquè a ella l’han d’operar d’urgències. Resta ingressada i mentre… què pot fer Maigret?

El que millor se li dona: resoldre assassinats i misteris. Mirar als ulls tots els implicats i sense dir ni una paraula esbrinar els veritables sentiments de cadascú. En aquesta petita història, sabem que hi ha un mort des del primer capítol; i el que és menys habitual, qui és l’assassí de seguida. Malgrat això, com arriba el comissari a les seves deduccions –recordem que està de vacances i no està en una investigació oficial–, acompanyar-lo en aquest viatge i confrontar-se amb el dolent de la pel·lícula val la pena. I molt. El mètode de Maigret no falla mai, com tampoc les històries creades per Simenon.

 

Portada

AnteriorCrítica + Roda de Premsa de “Fumer Fait Tousser” i “Incroyable Mais Vrai”, de Quentin Dupieux. Festival de Sitges 2022
SegüentCrítica + Roda de Premsa de “Historias Para No Dormir, T.2”. Festival de Sitges 2022
Avatar photo
Comunicadora per vocació, fotògrafa per afició i amant dels petits moments. Addicta a les sèries, aprenent de xef i, naturalment, lletraferida.