Si ja es fa difícil fer una ressenya d’un film de Quentin Dupieux, imagineu haver d’escriure’n de dos. I és que aquest autor habitual a Sitges inclassificable i amb un univers de l’absurd igualment inclassificable, no només rebia el Premi Màquina del Temps en aquesta edició de 2022 per la seva gran trajectòria cinematogràfica, de gran recorregut al festival, sinó que a més presentava dos films, ja que per qüestions pandèmiques no havia pogut rodar durant massa temps, però la seva ment no parava. Dos films que, com ell mateix va dir a la roda de premsa a la qual vam assistir, són dues cares de la mateixa moneda, perquè, segons les seves pròpies paraules, una és molt tonta i l’altra és molt intel·ligent. A criteri de l’espectador deixo la missió de discernir quina és quina; i és que les aparences enganyen, sobretot quan parlem de Quentin Dupieux.

Àngel Sala, director del Festival de Sitges, i Quentin Dupieux a la Roda de Premsa que es va convocar amb l’inclassificable director. (c) Marc Musquera, 2022

FUMER FAIT TOUSSER

Fumer Fait Tousser, que en català seria Fumar fa tossir, comença amb un pròleg entre el gore i la comèdia, ja que seguirem un grup de “Power Rangers” que lluiten contra un monstre alienígena, amb la peculiaritat que aquests Power Rangers tenen els poders químics de les cigarretes de tabac. No pregunteu per què, amb Quentin Dupieux —així com amb en David Lynch— és millor no preguntar-se el perquè de les seves pel·lícules; simplement gaudiu-les. Després de la missió, el seu cap (una rata antropomòrfica de pelfa que és tot un sex symbol) els encomana un retir espiritual, una mena de vacances en grup per tornar a tenir química entre ells mentre esperen que el seu robot ajudant sigui substituït. El retir espiritual acabarà sent una mena d’acampada on s’explicaran contes de terror al costat d’un foc de camp, i aquesta fórmula permetrà a Dupieux crear una antologia de relats inconnexos a voltes absurds en forma de curtmetratges que van des d’una màscara que aïlla el portador del món que l’envolta amb resultats absurdament inesperats, fins a un pobre noi que acaba fet miques per una trituradora de llenya, però continua viu i parlant (de fet, no calla). El resultat global acaba sent una mena de carrusel d’idees inconnexes de Dupieux, però es gaudeix molt si encaixes amb el seu absurd.

INCROYABLE MAIS VRAI

Incroyable Mais Vrai, traduïble com Increïble però cert, és, com ja hem dit, totalment antagònica. Molt més solemne en la seva posada en escena, seguirem a un matrimoni que compra una casa amb una curiosa peculiaritat: una escala al soterrani que porta al pis de dalt i, en el procés, et desplaces 12 hores al futur alhora que rejoveneixes 3 dies la teva pròpia edat. Amb aquesta premissa, potser desaprofitada narrativament, Dupieux fuig d’arcs argumentals per explorar un terreny inaudit en ell com és la crítica social. I és que aquesta escala permet explorar com una persona s’enfronta al pas inexorable del temps: sacrificaries viure el món que tens a canvi d’escapar a l’envelliment? El matrimoni té filosofies totalment oposades al respecte, i trobarem un tercer en discòrdia, un amic de la parella que escapa de l’envelliment amb obsessions materials (cirurgies, cotxes cars, parelles cada cop més joves), destacant el penis electrònic que s’ha implantat i que esdevindrà el toc més descaradament Dupieux de tota la pel·lícula.

Pels més curiosos sobre el procés creatiu de Quantin Dupieux, sapigueu que a la roda de premsa no em vaig poder estar de preguntar-li sobre el procés de treball dels seus guions, ja que si bé tenen elements molt identificatius en què es nota que són del seu imaginari, el seu estil humorístic i narratiu és sempre ben diferent d’una a una altra, com queda ben palès en aquesta doble proposta d’enguany. I Dupieux em va respondre que no tenia mai previst què fer o què explicar quan escrivia un nou guió, però que sí que té clar què no fer: allò que ja ha fet. Així que sempre comença amb una sessió de pluja d’idees esbojarrades, després en fa una tria coherent —dins d’allò que ell entén per coherència, és clar—, i repassant les seves anteriors pel·lícules, rebutja tot allò que li recordi a coses ja fetes o que duguin a un humor que ja hagi explorat.

Amb Quentin Dupieux al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2022

No podia deixar d’acabar aquesta doble ressenya amb roda de premsa inclosa sense incloure la instantània en què vaig compartir enquadrament amb aquest director tan inclassificable.

Comparteix
AnteriorAquest divendres 27 de gener als cinemes…
Següent“Les vacances de Maigret”, de Georges Simenon
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.