Ja han parat les llums i els tràilers ja han començat; arribar just a les sessions de cinema és un art arriscat, però no tant a les Nits del Cinema Oriental, que entre presentacions, explicacions i sortejos, pots arribar ben bé un quart tard i no et perdràs ni un minut del film. Hi ha un pas difícil per arribar a la butaca indicada; faig aixecar a un espectador i gairebé m’entrebanco, el de la fila del davant es gira i ja tinc la mà aixecada per a disculpar les molèsties, però no és cap increpador, és el Boyero català. Quina alegria! Jo tenia un ull posat amb els Nitòmans Orgullosos, que per això vaig pagar orgullosament l’abonament, però el mestre el tenia just a tocar, aquí al darrere em sento resguardat.
De Back Home en Diumenge va dir a la presentació del festival que representava la tornada del bon terror hongkonguès, gènere que els últims anys havia estat a un nivell lamentable. Les expectatives eren altes. A la pel·lícula s’hi barregen els típics ensurts d’esperits amb l’esoterisme sectari d’un barri dins un compte enrere de set dies que no sé ben bé on porta. El protagonista té el do de veure els esperits, així que ha patit molta incomprensió per part de tothom i, sobretot, la seva mare. La primera escena és el noi que torna de la feina al pis i veu la seva mare al sofà. Es caga a les calces perquè fa temps que va marxar de casa, a Ontario, per no haver de veure-la. Tot seguit li truquen, la seva mare està en coma. És el mateix metge que li fa l’explicació esotèrica de l’assumpte: 
quan algú es troba en coma, és l’ànima que ha marxat del cos, però encara pot tornar… Ja a Hong Kong, el noi torna al barri de la seva traumàtica infantesa i ràpidament comprova que res ha millorat. La trama es desenvolupa entre els veïns del barri, vius i morts, i la confusió de l’espectador es desenvolupa al mateix ritme. La fatiga m’envesteix i peso alguna figa. En el dia quatre —recordem que hi ha un compte enrere— no sé què ha passat, diria que en el tres tampoc, en Boyero català ha marxat i no ha tornat, no sé si s’ha canviat de lloc o simplement se li ha acabat la paciència. Jo ja he perdut qualsevol fil argumental que em pogués retenir a la percepció més empírica possible del que passava a la pantalla i aprofito la remor de les converses en xinès i les vagues llums de la pantalla que es colen per la fina pell de les parpelles per ajudar a la meva ànima que surti del cos perible. Volo per Vic direcció Tona i m’aturo en un dels camps més verds de Malla. La llum del sol ponent-se fa oblidar que aquesta terra nostra supura purins. Hi ha un home amb una daga que talla raigràs, baixo i el saludo. “D’on vens tu?”, em pregunta. “De l’Atlàntida, del Festival de Cinema Oriental de Vic, veus la meva samarreta?”, “I què hi fas allà tancat?”, “Miro pel·lícules”, “Però ara ets aquí…”, “Sí…”, “Vols tallar raigràs?”, “Sí!”. Agafo la daga i em poso a tallar com em van ensenyar de petit, però aquest pagès és amarg: “No ho fas pas bé, has de fer més ample el recorregut. I quins bracets més esprimatxats que fas… i unes mans fines d’oficinista…”. Queda molt raigràs i molts comentaris, la llum ja és massa dèbil i la ferum dels porcs del voltant colpeja la meva ànima. Em desperto quan a la pantalla hi ha una espècie de festa: la gent es talla la llengua i el protagonista està al límit. Em fa mal el coll i tinc una taca de bava a l’espatlla.
Sortint, pregunto a la gent opinions de la pel·lícula. El Cantant dibuixant em diu que tampoc ha entès la trama del tot, però que el conjunt no valia gaire res, una decepció general ha envaït la sala, però tota emmascarada d’una certa culpa beatífica: molta gent ha clapat, i no tot era responsabilitat de la pel·lícula. Enmig de la gent que s’amuntega al passadís per sortir, veig el periodista amb perspectiva (fa més de metre noranta), la professora comunista i el seu marit, l’escalador antisistema. Són gent d’opinions racionals, fermes i consistents, així que pregunto. L’escalador ha dormit molt bé, la resta ha seguit la pel·lícula, però tampoc li ha trobat res especial. Em conviden a sopar amb ells i ho rebutjo a contracor perquè vull viure l’experiència Nitòmana al cent per cent i avui se sopen especialitats de Corea del Sud, cuinades pel Nitòman pare, a la Bassa dels Hermanos. D’aquesta decisió me’n penediré perquè igualment no he comprat tiquets. Al Nitòman més orgullós li pregunto per les pel·lícules del matí (també em recolzo amb els conspicus àudios d’en Monti, un dels Nitòmans Orgullosos més dinàmics):
10 h – Yumi’s Cells: La millor del festival fins ara. Una espècie d’Inside Out però dins d’una protagonista adulta.
12 h – The Calamari Wrestler: Pel·lícula del premi d’honor d’aquest any, Minoru Kawasaki. Una absurditat que fa gràcia al principi però que s’allarga pesadament.
16 h – Soulmate: Les sessions de les quatre, havent dinat, es fan bastant dures pel públic. Aquesta ha sigut molt maca, comenten, però ha costat.
16:30 h – Jyukinshi: Dolenta de principi a fi. No em donen més detalls.
L’intel·lectual intel·lectualista m’acosta a la bassa del hermanos amb el seu Toyota Yaris. Té una opinió ambigua de Back Home, ell no s’ha adormit i li ha semblat correcte. Arribant, passo pel punt d’informació del festival i pregunto si queden tiquets per a menjar. M’informen que no ho sabran fins més endavant. Els Nitòmans Orgullosos ja fan cua per a ser servits, jo m’ajunto amb ells inexplicablement i conversem. El gentleman badaloní, que avui ve amb la solsonesa musical, la seva xicota, ja té emparaulat no només un matalàs, sinó tot un llit nou. L’organització dels Nitòmans Orgullosos és d’una precisió japonesa, alguns s’han quedat a guardar una taula per a tots sota la carpa, la resta agafa el menjar. En un moment ho tindran tot i jo tindré les mans buides. Bonpreu em proveeix amb dos talls de pizza —poc saborosa— que m’han d’omplir l’estómac entre aromes de soja, arròs i brous de carn.
Alienoid: Return to the Future, és la segona part d’una pel·lícula que van passar el divendres passat. Seguint el meu professionalisme periodístic no hi vaig poder assistir, així que l’argument me l’explica cinc minuts abans el Nitòman Orgullós. Debades. Al minut trenta estic perdut; la profusió de plans i girs de guió m’abaten i comença a gaudir de la pel·lícula de la forma més primària, fixant-me en els gestos dels personatges i discernint
quines són les emocions que hi ha en joc a cada escena. Tota l’auca em fa l’efecte d’una colla de joves enfollits sense temps per a pensar. Batallo interiorment per no adormir-me; avui no serveixo per a res, però no puc tornar a deixar que l’ànima marxi del meu cos. Penso d’anar a casa, però ara resulta que tinc ètica professional. En un moment arriba un bol ple a vessar amb estofat sud-coreà que ha sobrat, que jo rebutjo un cop per educació i accepto a la segona per educació, també. El meu cap funciona a partir de petits impulsos bastant incongruents. En agafar el plat, noto com un líquid calent em cau sobre els texans, i tot seguit m’avisen que vigili, que hi ha molt brou i que no el vessi. Els agraeixo l’avís amb un cop de cap i endrapo com un porc a la menjadora. En acabar la pel·lícula busco aliats amb la meva perplexitat envers la pel·lícula, però tothom ha seguit la trama almenys en un vuitanta per cent de la seva totalitat, i jo no sé qui era el dolent. La taca del brou es dissimula prou bé.
La Bassa dels Hermanos es buida diligentment, xerrant a les barres i a les taules s’hi queden organitzadors i amics, formant-se petites assemblees. Abans de retirar-me passo per la barra on hi ha el Nitòman pare, qui sembla cuidar-se de tots ells i que avui ha estat cuinant. És molt actiu i xerra molt, sempre amb alguna cosa a explicar o algun pla per a convidar-te. Em sobta, doncs, que pari un segon, es giri cap a mi i em delati en un segon: “Mira l’infiltrat! No dius res, però sempre t’hi veig”.
