Crònica Nits de Cinema Oriental 2024: Dimarts

La canícula arriba i el Festival Nits de Cinema Oriental arrenca. Aquest any, la 21a edició. Hi ha sessions a les 10, a les 12, a les 16 i 16:30 (sessions simultànies!) i a les 18:30 a l’Atlàntida. A les 22 hi ha l’última del dia a la Bassa dels Hermanos. Per temes laborals, els dies entre setmana només puc assistir a l’última projecció de l’Atlàntida. És a dir, de cinc sessions que es poden veure cada dia, jo només en veig dues. Soc present en un 40 % del festival, però aquest fet no és un impediment per explicar-vos com ha anat la cosa, ni tampoc frena la meva procacitat en afirmar que puc relatar els fets d’una forma precisa i fiable, encara que no hi hagi set present en la majoria d’ocasions.

Vic pot ser una ciutat molt freda. Fins i tot a l’estiu, mentre t’ofegues amb la doble llum solar que genera el reflex dels rajols del passeig, el paisatge visual i emocional decanten a la fredor; una rigidesa en les formes, una distància amb el que t’envolta, encara que la vista es distorsioni per les altes temperatures. Així que quan entres a l’Atlàntida i trobes que a les parets hi penja una iconografia de caire oriental indesxifrable a primera vista i l’aire condicionat fa baixar la temperatura dràsticament, es fa estrany comprovar que hi sents més candor. No és un tema del decorat ni de benestar ambiental, segurament. Sempre és un tema de gent i més gent, i la gent del Festival desprèn caliu. A l’entrada em trobo quatre bèsties pardes del cinefilisme català: el Boyero català —el fet de ser català fa que compagini l’art d’escriure crítiques sensacionals amb 10 hores diàries d’electricista—, el víking sensible, l’intel·lectual antintel·lectualista i el dibuixant cantant. Parlen de la programació que hi ha hagut fins ara. Abans d’entrar a la sessió de dos quarts de set, també em trobo amb part del grup de Nitòmans Orgullosos, que em fan saber la seva opinió sobre les pel·lícules del matí, així que ho contrasto professionalment tot una mica i us en faig cinc cèntims:

10:00 h – Yatsurugi 11: Power Rangers amb futbol. Les escenes d’acció es repeteixen des de molts angles diferents. Un dels pocs exemples en el que el temps diegètic és menor que l’extradiegètic.

12:00 h – Space Adventure Cobra: Retrospecció, pel·lícula del 1982. Ciència-ficció amb acció i un protagonista prou carismàtic. Tothom satisfet.

16:00 h – Single8: Carta d’amor als rodatges sense pressupost i a Star Wars. Nostàlgica.

El sopar posterior és un altre tema a tocar, el grup orgullosament Nitòman té clar que anirà a un bufet lliure japonès, en Boyero català m’ha dit d’anar a sopar, però jo resulta que he quedat. Sol, a fora, espero a la persona esperada i veig els tocatardans que entraran amb els tràilers començats, alguns apaguen el cigarret amb calma, d’altres troten insegurament, els menys excèntrics van amb samarretes del festival, la majoria entrarien a la categoria que el Guillermo del Toro anomena “la otredad”. L’espera arriba a un límit i entro sol. Al vestíbul torno a sentir el caliu i m’ajunto amb el gentleman de Badalona per entrar a sala. M’explica que no es queda perquè va a comprar-se un matalàs —un gentleman de veritat sap més bé que ningú quan convé canviar el llit—, així que puc seure al seu lloc, a la fila dels Nitòmans Orgullosos. L’esperança que arribi l’esperada em fa rebutjar aital honor i vaig a seure més al darrere, sol. Es fa un sorteig, diuen el número guanyador i ningú respon, quan estan a punt de treure el següent, els primerament citats es personifiquen ansiosos.

S’apaguen els llums i els tràilers comencen. Si fa temps que voltes pels cercles d’influència del Quim Crusellas, saps que la tria dels clips pre-pel·lícula és una de les seves (d’entre moltes!) especialitats, i encara que en aquest festival els clips no van gaire més enllà dels tràilers de les altres pel·lícules, tot tendeix a una idiosincràsia que el defineix. Partint d’aquí, cal posar en dubte que tot aquest exotisme oriental que desprèn el festival no sigui mínimament representatiu d’alguna cultura positivament comprovable, sinó un quimèric mapa psicològic del seu inacabable director. Trobo una explicació més empírica i racional a la meva sensació anterior: a tot l’orient es produeixen gairebé tres quartes parts de tot el cinema mundial. No tinc un número exacte, però la quantitat de pel·lícules deu ser inabastable. En conseqüència, la tria de les trenta-set pel·lícules que es fan per un festival ha de dir més del qui les tria que no pas d’on s’han tret. El meu raonament deixa fora a en Domingo (Diumenge), programador del festival. El que passa és que no el conec en persona, només n’he sentit a dir que és un profund nacionalista català, que ha renegat de les seves arrels castellanes, empra un vocabulari planià i es fa dir Diumenge —així ens referirem a ell—per tots els que l’envolten.

L’esperada ha arribat i ara és l’acompanyant. No conec els seus gustos cinematogràfics ni tampoc l’he advertit dels gustos del Quim; tot és molt incert. Good Morning Sleeping Lion 2 es gaudeix d’igual manera encara que no hagis vist la primera, tal com en Joan Puig ens ha fet saber al principi. Es tracta d’un antic combatent, en Kujo Kazuma, que dona lliçons vitals als qui l’envolten d’una forma pràctica i marcial. És divertida, absurda i surrealista a estones, m’agrada més del que el bon gust permet. A l’acompanyant se la nota perplexa, no sabia què venia a veure, i ara tampoc sap ben bé què ha vist. El Kujo Kazuma parla del fred camp de batalla urbà en el que va combatre, i com el seu arròs de batalla era tota una delícia enmig d’aquell merder, una petita treva per a tothom. Sortint de la sala, la calor fredosa vigatana es torna a fer present, i busquem refugi en restaurant japonès (òbviament), d’una cadena espanyola (forçosament). Arribarem tard a la sessió de la Bassa, el menjar era correcte i el preu prou just, però se’m fa evident que no hi he trobat el meu arròs de batalla.

De Sabakan. Summer Days 1986, per bé o per malament, ens en perdem quaranta minuts ben bons, però del metratge que veiem no hi ha res dolent a dir. En algun punt especialment trist de la pel·lícula, se sent el riure profund i expansiu del Nitòman més orgullós de tots, si s’emmarca en una desafecció per la pel·lícula o és pura crueltat, només ho sabrà ell. A mi em fa riure el seu riure, però és molt més discret. El sentiment nostàlgic d’un estiu dels 80 mentre es descobreix el món i l’amistat està servit eficaçment, seguint el mite de l’eficiència japonesa que ronda pels nostres caps. L’efecte secundari i contraproduent de la nostàlgia és que remarca la grisor del present. A quarts de dotze Vic és més fresc, s’hi respira millor, i la fredor disminueix, compensant els efectes de la nostàlgia. Així que no hi ha excusa, s’ha de ser fort i acompanyar l’acompanyant al cotxe, encara que el pis em quedi molt més a prop. Ella m’acompanya fins al meu pis amb el seu cotxe, ai, el candor! Així no et pot atrapar el fred del camp de batalla urbà i no necessites l’arròs de batalla. La cosa va d’això. Ens acomiadem i dimecres tinc la intenció de veure el món com un Nitòman Orgullós més.