Vint anys després de la seva opera prima, Dog Soldiers, Neil Marshall no només presentava el seu darrer film a Sitges, The Lair, sinó que a més teníem el plaer de rebre la seva visita al certamen, i així com rebria el premi Màquina del Temps del festival, hi hauria amb ell una roda de premsa i una trobada amb els aficionats, en les quals repassaria la seva carrera i les seves idees com a director i guionista. I és que Neil Marshall ha tingut una carrera molt irregular i peculiar, però no es pot negar que és l’autor d’un dels films de terror més influents del segle XXI, The Descent, així com director de dos dels millors capítols de la sèrie de HBO Game of Thrones. I en plena dècada dels 2020 encadenarà tres projectes seguits cocreats i coproduits junt amb la seva parella, Charlotte Kirkqui també les protagonitza: The Reckoning, vista al Sitges de fa dos anys; The Lair, de la qual estem parlant ara; i Duchess, prevista per a 2023.

Si a The Reckoning Kirk era una dona sotmesa a tortures inquisitorials en l’època de la pesta, a The Lair s’enfunda l’uniforme militar i encarna una pilot de la RAF abatuda al desert d’Afganistan que per escapar dels islamistes que la persegueixen es refugia en un búnquer soviètic que antigament havia estat un laboratori on es perpetraven experiments amb ADN alienígena. Quan finalment aconsegueixi arribar a l’assentament militar britànic, la base serà un camp de batalla entre soldats, terroristes islamistes i monstres mutants on l’acció i la sang estaran a l’ordre del dia.

Sí, potser és un argument vist mil vegades, però no per això deixa de tenir el seu encant. I és que quan un mira The Lair, no pot evitar tenir sentiments positius i negatius alhora. El film és una sèrie B de 90 minuts molt competent, amb tots els clixés del gènere abraçats amb carinyo i honestedat, amb un sentit del ritme realment notable i un gran amor pel cinema de gènere i efectes especials tradicionals, especialment pel disseny realista i sobretot tangible de les “criatures” de la pel·lícula, antropomorfes i en la línia de Predator, Terminator o Soldado Universal. No obstant això, un pressupost pobre i un elenc amb més dots físiques que interpretatives fan que el resultat global de la pel·lícula acabi amb un trist regust a TV Movie de les d’omplir catàleg, més que a una pel·lícula que és una deliberada carta d’amor als films d’acció i terror dels anys vuitanta. No obstant, veure al mateix Marshall tan cofoi amb aquest film i al mateix temps parlant amb una clara barreja entre ràbia, tristor i decepció del rodatge de Hellboy de 2019, queda realment patent que la qualitat i el pressupost d’una pel·lícula seva ara mateix són totalment secundaris mentre pugui rodar el que li ve de gust.

Perquè tant a la roda de premsa com a la trobada amb els fans, Marshall va explicar per activa i per passiva que se sent molt més còmode quan treballa amb total llibertat creativa independentment del pressupost, que no pas quan els diners no són un problema, però té als productors coartant-li les idees i dient-li com ha de treballar. En aquest sentit, comparava l’infernal (sic) rodatge de Hellboy, on ell dirigia un guió prèviament escrit i tancat i del qual no només no podia tocar ni una coma, sinó que va haver de claudicar i usar més CGI del que va voler, amb la sorprenent llibertat que va tenir per part d’HBO quan va ser convidat a dirigir episodis de Game of Thrones, en els quals va reescriure de zero les batalles d’aquells capítols i va rodar escenes amb els gegants amb actors de veritat i jugant amb múltiples preses en comptes d’usar “el fals i fred CGI”, com ell mateix deia. Detall que no deixa de ser curiós quan, a més, la raó per la qual va dirigir Game of Thrones va ser que l’equip artístic de la sèrie havia treballat amb ell a la fallida Centurion, ergo el seu propi ex-equip el va recomanar a HBO a partir d’un film que no va tenir taquilla, però sí talent. Així doncs, van saber-ho apreciar i van escoltar els treballadors.

Amb Neil Marshall. (c) Marc Musquera, 2022

Potser el seu guió va massa sobre raïls. Potser els efectes especials no són punters. Potser hi ha algunes escenes de morts i explosions que semblen de comèdia involuntària. Potser els actors no són els millors. I potser el to de còmic que van voler donar-li els ha acabat passant factura, per exagerat i histriònic. Però que tot i amb aquestes notables mancances, The Lair devingui un sòlid producte d’acció i gore, i que Marshall el presenti personalment amb un somriure d’orella a orella, ja que l’ha escrit, dirigit i produït, ens hauria de fer pensar en quina és l’essència de fer pel·lícules. Perquè Marshall ho té molt clar, i ho va declarar diverses vegades: “entretenir”. I The Lair ho aconsegueix.

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. Johnny va agafar el fusell
Següent“El fabricant de records”, Martí Gironell
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.