Aquest estiu vaig saber que en Martí Gironell havia guanyat el Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la El fabricant de records. “Ja farem coses, no?”, em va dir en Martí. “I tant que farem coses!”, li vaig respondre. I el passat 19 d’octubre arribava el dia de presentar-lo a Manlleu. Martí, gràcies per venir. Moltes gràcies també a totes les persones que van venir, a la Biblioteca de Manlleu i a la Fundació Antiga Caixa Manlleu. Però anem al gra: la novel·la.

El fabricant de records és una novel·la sobre Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant amb arrels italianes que, bicicleta amunt, bicicleta avall, va retratar la Catalunya de principis de segle XX. La seva ànima viatgera el va portar a retratar persones de totes les contrades i de totes les classes socials. Així doncs, va ser el fotògraf de la gent, però també de grans personalitats del seu temps, entre elles, el mateix rei Alfons XIII, qui el convidaria a retratar el seu casament, una cita que gairebé fa saltar la parella reial pels aires a causa d’una bomba. On són aquestes fotografies i què s’hi veu? Ningú ho sap. De fet, després d’aquell incident, Fargnoli va marxar dos anys a l’Argentina. I a això juga en Martí, a omplir amb paraules els buits que ens ha deixat la història.

La novel·la és un homenatge a la fotografia i a la figura de Fargnoli, sí. Però és també el retrat −mai millor dit!− d’una època que l’autor ens va mostrant escena rere escena. A les seves pàgines hi trobareu com es fa un paller, dones que van a rentar la roba al safareig del poble, aplecs i envelats de festa major; és a dir, la vida de la gent de l’època. Tot i això, també hi trobareu fets històrics i personalitats de primer nivell a través dels quals ens mostra la situació política d’uns anys que van ser de tot menys tranquils. I heus aquí la màgia: tot plegat està narrat amb gran mestratge, ja que Gironell defuig les carregoses descripcions i les dades una darrere l’altra com si fos la Vikipèdia. Al final, la vida i l’obra de Fargnoli i l’època que va viure acaben esdevenint un tot indestriable. Per si això fos poc, pàgina a pàgina el relat estarà amanit per un vocabulari d’allò més ric, que bona falta ens fa.

Però en Valentí no estarà sol. Pel camí l’acompanyarà la Rosa, la seva dona i un dels meus personatges preferits, ja que és el viu reflex de les dones de principis de segle XX, dones que tenien cura de la mainada i que treballaven tant o més que els homes. En el cas de la Rosa, ella fuig de la comoditat de treballar a la fonda de la seva família per plantar-se pel seu compte i tirar endavant un petit taller de costura al menjador de casa. Al llarg de la novel·la se’ns anirà revelant relació entre en Valentí i la Rosa, i s’ha de dir que és d’allò més bonica. Hi trobem des d’un festeig molt literari a “converses de cuina”. Una relació perfectament imperfecta i tan real com la que podem tenir qualsevol de nosaltres amb la nostra parella.

Com ja he dit, és un homenatge a la fotografia, un art que a través de la novel·la veurem que avui dia està molt banalitzat i devaluat. On ha quedat aquella il·lusió de veure les fotos d’una celebració per primera vegada? I allò de posar-nos hi bé? On és la màgia de no saber com quedaran? I el tacte del paper fotogràfic? Tot s’ha fos. Avui dia, hi ha fotografies per arreu i en produïm en massa, a cop de dit. Però on van? Moltes s’acaben perdent al núvol i ja no les recuperarem mai més.

Si teniu la temptació de buscar fotografies de Fargnoli abans de llegir la novel·la, traieu-vos-ho del cap. Feu-me cas i mireu-les un cop llegida, ja que us aniran venint a la ment fragments del llibre. Feu l’exercici invers i regaleu-vos mil paraules (i unes quantes més!) per gaudir d’una imatge.

Agradarà a…

Als amants de la història i als curiosos de mena.

No agradarà a…

Als que no tinguin ganes de passejar pel nostre passat recent.