Puc dir sense haver de dissimular que el segon film de Paul Urkijo després d’Errementari ha causat sensació en aquest darrer Festival de Sitges. No només ha guanyat el premi del públic del certamen, sinó que el passi de premsa —una matinal a les 8 del matí— es va rubricar amb grans aplaudiments i, a més, jo almenys no havia presenciat una roda de premsa que culminés amb una ovació a l’equip artístic d’Irati, entre ells al mateix Paul Urkijo, molt ben acompanyat pel repartiment principal del film: el guanyador del Goya Eneko Sagardoy, Edurne Azkarate i Itziar Ituño. I amb raó! El resultat final d’aquest viatge iniàtic i crepuscular del nostre protagonista, ambientat al fosc segle VIII del Pirineu basc i on la seva mitologia pagana i ecologista està en pugna contra els incipients cristianisme i islam, és simplement impecable.
Després d’una intensa i èpica seqüència inicial, la pel·lícula ens situa uns quants anys després, quan l’hereu de la Vall, tornat de la seva educació cristiana lluny de la seva terra i lluny de la seva mitologia, ha d’enfrontar-se a la promesa que va fer al seu pare: liderar el seu poble. Però per fer-ho, haurà de recuperar el cos del seu progenitor, enterrat de forma pagana en una cova dins del místic bosc de la Vall, on “tot el que té nom, existeix”. En aquest viatge, acompanyat de l’enigmàtica pagana Irati, la fe de l’hereu es veurà trasbalsada davant d’antigues llegendes de la mitologia basca vinculades a divinitats vinculades a la Mare Natura, en una al·legoria que barreja el gènere d’espasa i bruixeria amb les epopeies històriques i els missatges ecologistes —els flirtejos amb La Princesa Mononoke són més que evidents—, i que a més té la valentia d’explicar-se com si fos un conte de fades. Perquè tot i que la producció és excelsa tant pel que fa a la fotografia com en el muntatge i disseny d’efectes especials (només amb el pròleg del film flipareu. Paraula), el poder d’Irati resideix fortament en el seu guió i en com el que podria ser un film d’aventures de fantasia medieval de notable factura però genèric, troba una personalitat i una narrativa arrasadora: la del poema èpic i la faula. No en va, la pel·lícula no només està rodada en euskera antic —tot i que amb certes llicències perquè els bascos no necessitin subtítols—, sinó que a més els diàlegs estan en forma de vers, o com a mínim en prosa poètica. Tota una declaració d’intencions.
En la roda de premsa, a més, Urkijo va fer molt èmfasi en l’autenticitat que volia donar a un film de to clarament fantàstic. Un clar exemple és l’adoració dels cristians a la Verge Maria més que a Jesucrist al llarg de tot el metratge, i la raó és totalment històrica: a un poble amb creences místiques tan matriarcals com el basc en què la Mare Natura és literalment una deessa, se’l va conquerir amb la figura no de Déu, sinó la de la Mare de Déu. I és que sí, la història es basa en la força de la mitologia basca i en les llegendes sobre Mari, la deessa matriarcal i de la natura que s’han anat transmetent de generació en generació i que el mateix Urkijo ha sentit dels seus propis avis. Però l’època històrica i les localitzacions són reals. A part, els escenaris naturals del rodatge no tenen només una bellesa solemne i màgica: són els llocs on, segons les llegendes, succeïren o visqueren els fets i personatges de la mitologia basca que es recrea en la pel·lícula. I un detall encara més sorprenent que van revelar tant Urkijo com el productor Manuel Paino va ser que no hi ha filtres ni llums artificials ni postproducció digital en cap escena: les boires i il·luminacions místiques del bosc van ser entregades per la mateixa vall, i en les escenes interiors, com en les de la cova del bosc, estan únicament il·luminades amb fogueres. Sens dubte, un autèntic tour de force amb el propi entorn del qual tant les localitzacions com la producció en van sortir beneficiats.
Estem davant la millor pel·lícula d’espasa i bruixeria feta a l’Estat? Si no ho és, poc li falta. Visualment és impressionant. El guió és àgil, amb un molt bon ritme que no decau i que barreja acció amb lirisme i misticisme amb una facilitat brutal. La història que explica és quasi tangible i tot i que crepuscular, desprèn màgia i tendresa per tots cantons. Els actors estan en tot moment molt entregats a la pel·lícula, i a la roda de premsa es notava l’orgull que sentien per haver pogut rodar la pel·lícula i en el seu euskera. Però, sobretot, el què més destaca a Irati, és l’amor. L’amor per la mare natura, pel respecte a la llibertat i a l’altri i, sobretot, l’amor per les arrels d’un lloc i la seva gent. És una pel·lícula basca amb totes les lletres, però amb un argument tan universal que té totes les paperetes per triomfar allà on es projecti. Només li caldrà la sort de la distribució i la de la taquilla.
