Crec que no és cap sorpresa dir i recordar que la visita d’Eva Green al Sitges 2022 per presentar el seu darrer film, Nocebo, ja era tot un revulsiu setmanes abans que el festival s’inaugurés. No m’aventuraré a afirmar si allò va revolucionar el Garraf aquells dies eren els seus dots com a actriu (que els té) o els seus dots físics (que també els té, i no té manies a l’hora d’ensenyar-los a càmera). Però sens dubte, el dia de l’estrena de Nocebo, Eva Green era l’objectiu de quasi totes les càmeres presents al Festival. Tant, que al passi de premsa de la pel·lícula a la Sala Tramuntana hi havia molta expectació per si apareixeria… Però no. “Només” hi va acudir el director, Lorcan Finnegan, que ja va triomfar al festival el 2019 amb Vivarium.
Únicament qui va poder accedir al photocall o ser a la catifa vermella del passi de Nocebo aquell mateix vespre va poder veure i fotografiar Eva Green junt amb el logo del goril·la i l’església. I un servidor va ser a la catifa vermella, on a més es va poder veure la coprotagonista del film, Chai Fonacier, i els productors i equip tècnic del film, que no es van perdre la cita. I Eva Green, clar. Realment va ser sorprenent que no es fes roda de premsa de la pel·lícula amb la quantitat de convidats que van acudir al festival…
Però no ens desviem més, que això havia de ser una ressenya de Nocebo, no d’Eva Green. La pel·lícula, coproducció irlandeso-filipina escrita pel mateix guionista de Vivarium, Garret Shanley segueix una prestigiosa dissenyadora de moda amb una vida acomodada i perfecta (molt de renom en una feina artística amb molts beneficis, marit, filla, una preciosa mansió als afores) a qui diagnostiquen una misteriosa malaltia mental per a la qual els metges no troben explicació. Un dia, mentre el seu marit (un notable Mark Strong) està fora per un viatge de negocis, es presenta a casa seva la nova assistenta filipina, encarnada per una Chai Fonacier que aviat començarà a cobrar una força narrativa que fins i tot eclipsarà Eva Green.
L’aparició de l’assistenta i la seva proposta d’usar medicina tradicional de la seva terra per intentar guarir la malaltia de la dissenyadora de moda serà el punt de partida per a una interessantíssima barreja de thriller amb folk horror amb bocins de crítica social, on de mica en mica es descobrirà un terrible secret que s’amaga dins la psique del personatge d’Eva Green, un secret que la domina i l’està destruint des de dins sense pressa, però sense pausa. Tanmateix, el guió, a parer meu, té un problema, i és que si saps sumar tots els ingredients del film —entre ells el mateix títol del film, en referència a l’efecte nocebo, contrari al placebo— només hi ha una “solució” narrativa plausible, i en el meu cas el clímax sorpresiu del final no ho va ser tant. Aprofitant que tot Nocebo gira al voltant d’una dissenyadora de moda, podríem dir que al guió se li veuen massa les costures (sic).
Tot i així, el viatge que proposa el film sap mantenir l’espectador totalment captivat, sobretot pels dots de direcció de Finnegan, que ja tenia a l’espectador enganxat a la butaca amb Vivarium, però no podem ignorar el brutal duel interpretatiu Green-Fonacier, on cap al tram final del film la passivo-agressivitat, producte del folk horror és palpable fins i tot fora de la pantalla.
