Deu (sí, 10) anys després de la que havia de ser la seva darrera pel·lícula, El Viento se Levanta, Hayao Miyazaki torna a dirigir la que potser, ara sí, és la seva darrera obra. Un regal per al seu net, en paraules seves. Estrenada al Japó sota una aura de misteri sense precedents (sense tràiler, sense a penes promoció i amb escassíssimes imatges de referència del film), El Chico y la Garza aterrava a l’Estat Espanyol inaugurant la 71a edició del Festival de San Sebastián i, com no podia ser de cap altra manera, al Festival de Sitges es van fer no un sinó 3 passis de la pel·lícula en format ‘Sessió Especial’.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, així que per entendre l’expectació que desperta un nou film de Hayao Miyazaki en un entorn com Sitges imagineu un Auditori Melià (1400 seients) ple de gom a gom i a falta de 50 seients per un sold out per la primera de les 3 sessions un divendres laboral i a les 8:15 del matí! La son es feia notar, per descomptat, però era necessari veure aquest film com més aviat millor i en les millors condicions possibles, i el Festival de Siges brindava 3 oportunitats d’or. Les altres dues sessions, en cap de setmana i en horari de tarda-nit havien exhaurit les entrades des de feia setmanes.
El film comença amb un incendi, en el qual el nostre protagonista, un noi adolescent, perd la seva mare. Ens trobem a la Segona Guerra Mundial —tema estrella de diversos films de Ghibli, com molts sabreu—, i visualment l’incendi és apocalíptic. I és que potser a gran escala no ho és, però per al nostre protagonista, és la fi del seu món. Temps després, ens trobem el noi, per escapar de la tensió bèl·lica de Tòquio, mudant-se amb son pare a una mansió impressionant d’un poblet rural on es trobarà amb la germana petita de la seva mare, que a més, és la futura nova dona del seu pare i està embarassada. La garsa del títol apareixerà de fons, sobrevolant la mansió, des del primer moment en què el noi —el del títol— posi els peus a la mansió. I aquí, durant aquesta porció de la pel·lícula, Miyazaki es pren majestàticament el seu temps per a presentar-te un petit paradís lluny de la guerra, en què el nostre protagonista no està a gust. Els luxes, el personal de la mansió, els bellíssims jardins, la tranquil·litat del poble i els esforços de la seva tieta per guanyar-se l’afecte del noi són totalment superflus amb tot el que ell necessita processar. No té ni quinze anys i ha de lidiar no només amb viure a un lloc nou per força, sinó també amb la mort de la seva mare, amb el seu pare refent la seva vida molt ràpidament, amb una nova mare i amb un futur germà.
Així, de forma similar a El Laberinto del Fauno de Guillermo del Toro, a Mirai, mi hermana pequeña de Mamoru Hosoda, o a la mateixa El Viaje de Chihiro, el nostre protagonista necessitarà l’evasió cap al món fantàstic per poder processar tot allò que el seu cervell no pot, si es limita a la realitat que l’envolta. I aquí és on entra en joc la garsa, que es descobrirà com un ésser antropomòrfic, ja que fa de conillet amb pressa per la nostra Alícia i el conduirà a una representació aclaparadora del món dels morts, que esdevé la segona part del film. Allà, a grans trets, el nostre protagonista viurà un “viatge de l’heroi” de manual del que tornarà canviat, més madur, i en què aconseguirà perdonar el món, perdonar-se a ell mateix i acceptar el seu nou món. El què sorprèn del film és que, a diferència d’altres films de temàtica similar com Totoro o la ja esmentada Chihiro, el to de El Chico y la Garza no és lluminós, sinó més aviat crepuscular. De fet, estem davant de l’obra més fosca de Miyazaki amb diferència, però lluny de ser un problema, és un catalitzador perquè tot l’imaginari Ghibli acabi simbolitzant l’esperança a la qual intentar agafar-se davant d’una realitat que ens és incòmoda. No sé si la recent compra de Ghibli per part de Nippon TV ha influït en Miyazaki, que potser veu com el llegat de Ghibli pot acabar desdibuixat a partir del moment en què deixi les regnes creatives, però tot i el final feliç del film, El Chico y la Garza no seria un film lluminós en un sentit estricte.
La manera com la pel·lícula tracta a través del fantàstic el procés de dol, comiat i acceptació de la mort de la mare és espectacular. Per la seva banda, la moralina final de la pel·lícula —acceptar i entendre els canvis enlloc de posar-s’hi en contra— queda molt ben definida, però em sap greu dir que El Chico y la Garza coixeja del mateix peu que Viaje a Agartha de Makoto Shinkai: ambdues pel·lícules creen un univers propi riquíssim, però apenes res del que plantegen a la realitat acaba sent rellevant al fantàstic, i viceversa. Trobo que amb molt menys, Mirai, mi hermana pequeña aconsegueix uns resultats més satisfactoris usant el fantàstic de la mateixa forma que Miyazaki a El Chico y la Garza.
No em malinterpreteu, Hayao Miyazaki no té cap pel·lícula dolenta, i El Chico y la Garza manté un llistó altíssim dins els estàndards de Ghibli (sobretot a nivell visual i sonor, amb una música de Joe Hisaishi minimalista, però en un clar crescendo dramàtic). Però a causa d’un balanceig molt irregular dels elements de l’imaginari Miyazaki, dista molt de ser una obra mestra. Sigui pel dèficit d’unes coses, sigui per excés d’unes altres, la pel·lícula deixa un regust estrany en el qual sents que no has aconseguit gaudir de tot el que pretenia oferir-te. Mentre el film toca de peus a terra, amb el costumisme pseudomístic de la primera hora en què l’acció es desenvolupa a la mansió, la narrativa és bella, càlida, i exquisida. Pocs directors relaten amb tanta passió la quotidianitat i una realitat agredolça com Miyazaki. L’inesperat to crepuscular no és pas un dels punts febles de la pel·lícula, més aviat al contrari. Però potser degut a un excés de conceptes, o potser degut al gran conjunt d’emocions que ha de treballar el nostre protagonista, el món imaginari pot esgotar l’espectador i el pot arribar a distanciar, sobretot, per una dissociació massa accentuada amb la realitat que ha estat descrivint-te la pel·lícula durant tota l’hora anterior. Per posar uns exemples clars, la garsa del títol acaba sent poc més que un MacGuffin, un personatge massa secundari que tira per terra tota la solemnitat de la relació que es gesta en silenci a la primera meitat del film. D’altra banda, la distant relació amb el pare acaba sent relegada a un tercer pla sense a penes desenvolupament, i la relació amb la seva nova mare acaba sent definida per un arc dramàtic al món fantàstic que no té res a veure amb l’arc de la realitat. I això ja va més a gustos, potser, però l’excés de periquitos i multitud d’animals antropomòrfics, per molta al·legoria de volar i deixar-se fluir cap a on el vent et dugui, crec que acaba ofegant visualment els múltiples relats que intenta tractar el guió.
Fent una metàfora culinària, El Chico y la Garza seria un banquet preparat amb una exquisidesa i una minuciositat incontestables, amb unes degustacions increïbles, però que ha quedat soterrat per la grandesa del global. I sortir empatxat d’un enlluernador banquet de Studio Ghibli potser no era la idea.
