Alguna cosa hi ha en una pel·lícula quan entre els companys de premsa especialitzats en cinema asiàtic et diuen que van veure Romance Asesino o Killing Romance, mesos enrere al Far East Festival d’Udine, i que repeteixen a Sitges perquè necessiten tornar a partir-se de riure. Es tracta d’una comèdia que només es projecta en sessions nocturnes, de manera que allà ens trobem, a les 23:00h a la Sala Tramuntana, rodejats per ells i visiblement emocionats per tornar a gaudir del film.
I llavors, just abans de la pel·lícula, el director Wonsuk Lee apareix amb unes ulleres d’allò més curioses dient que podem anomenar-lo “Juanito” i que hi ha una única norma per veure la seva pel·lícula: no preguntar “per què” a res del que passi. Sens dubte, tota una declaració d’intencions pel que estem a punt de presenciar, que no defrauda en absolut.Romance Asesino és kitsch, és absurda, és exagerada, és musical, és tòxica, és divertidíssima i, sobretot, molt intel·ligent en el seu plantejament. Sembla una banalitat superficial amb tocs de color saturat dignes de Wes Anderson i un humor de traç gruixut, però si rasques, et trobes amb un flamant exercici sobre la toxicitat en les relacions. Però sí o sí és necessari seguir escrupolosament la norma imposada pel director. I és que l’excessiu histrionisme d’un film que no saps mai cap on tirarà és esgotador si no et deixes portar. Sigui com sigui, no deixa indiferent: o l’adores o l’odies. I jo, humilment, em col·loco dins dels primers.
La trama del film seguirà un ídol molt popular vinguda a menys pels seus pobres dots d’interpretació, fet que seguirem mitjançant un publirreportatge surrealista que serveix de pròleg. Fugint de tot i de tothom, fugirà a una illa del Pacífic Sud i allà coneixerà al seu príncep blau, un excèntric milionari amb qui es casa (número musical absurd inclòs). Però és just aquí on la pel·lícula comença: amb el retorn de la parella a Corea per uns negocis del marit. Quan estiguin instal·lats a una gran casa al costat de l’habitatge d’una família humil (número musical a l’estil de La La Land inclòs), coneixerem al tercer protagonista en discòrdia, un nerd fanàtic de l’actriu, membre del seu club de fans i enamorat d’ella fins al moll de l’os. I és aquí quan descobrirem la veritat: l’actriu està sumida en un malson tòxic per culpa de la tirania abusiva del seu marit, que potser no era tan príncep blau com semblava. Però el seu veí pot ser la solució. I junts planegen la mort del marit.
Sona estrambòtic? Potser és perquè ho és. Però creieu-me que la trama és el més normal de la pel·lícula, perquè el motor real del film és l’humor en totes les seves facetes. Salvant les distàncies culturals, ja que ens trobem amb un humor molt coreà, el guió no escatima esforços per sorprendre còmicament a la mínima que pot: humor de situació, humor absurd, humor amb rerefons crític, humor musical, humor intel·ligent i, sobretot, humor de personatge. Perquè la veritable estrella de la pel·lícula és Lee Sun-Kyun, superestrella coreana que va protagonitzar Parásitos i a qui aquest Sitges el veiem també com a protagonista de Sleep. Però aquí el seu paper és simplement al·lucinant (com el bigoti que porta), i és que fabrica un dels malvats més dolents que s’ha vist mai en una comèdia romàntica, i al mateix temps un dels més carismàtics, divertits i magnètics que s’han vist mai. Si heu vist la pel·lícula, estareu d’acord amb mi que el seu personatge “it’s good”.
En la meva opinió, la força de contrastos és el gran poder de la pel·lícula, més enllà del seu humor grotescament hilarant. Primer de tot, és obvi que la interpretació de Lee Sun-Kyun és el factor diferencial de Romance Asesino, no només perquè el seu personatge és excessiu i desternillant, sino perquè adores cada segon que apareix en pantalla. Sabem que és el dolent i la pel·lícula no es molesta a amagar-ho. De fet, el guió gaudeix mostrant-lo en situacions cada cop més malvades. A més, la manera com tracta la seva pobra dona és clarament reprovable, però quan no està en pantalla el trobem a faltar, volem més del seu personatge, el necessitem amb nosaltres. I això, mostrat en clau d’humor absurd, és el poder de les persones tòxiques. Brillant. Al mateix temps, tenim el personatge de la seva dona, la princesa desvalguda enfront del gran malvat de la pel·lícula. Tot i això, el guió no amaga que s’aprofita deliberadament de la seva posició dominant d’amor platònic vers el seu veí per manipular-lo com més li convingui.
No és fàcil destacar en el gènere de la comèdia, i encara menys, en el de comèdia romàntica. Tot i això, Romance Asesino despunta amb llums de neó per tots costats gràcies a la seva posada en escena, un intel·ligent guió que aconsegueix un gran equilibri entre la tragèdia d’una relació tòxica i violenta de parella, el classisme social i els rols de dominació, i un motor humorístic constant que esquitxa de superficialitat una narrativa molt crua. El resultat és un producte que es gaudeix moltíssim, però molt tòxic, exactament igual que les dues relacions tòxiques i divertides que apareixen a la pel·lícula: una en la qual la dona és la víctima, i l’altra en la que n’és el botxí. Ah, i el “temazo” dels crèdits finals, no ens n’oblidem! “It’s good”.
