Que un film de terror australià tingui la carta de recomanació explícita d’algú com Stephen King, qui afirma que és brillant i que ningú hauria de perdre-se-la, ja és suficient per crear expectatives. Però si a més la pel·lícula acaba sent com una barreja entre El Exorcista de William Friedkin i Network de Sidney Lumet, el terreny a trepitjar és contundent com pocs. Això sí, els mateixos directors apunten al polèmic mockumentary Ghostwatch de la BBC com a inspiració directa.

Però bé, anem a pams. Dirigida pels directors Colin Cairnes i Cameron Cairnes i amb la presència del primer d’ells a la Sala Tramuntana, on va oferir un interessantíssim Q&A posterior, la pel·lícula mostra la gravació de la transmissió en directe d’un especial de Halloween d’un late night nord-americà dels anys setanta conduït per un presentador que, després d’una crisi per la mort de la seva dona i uns escàndols de celebrity —degudament mostrats a l’inici com si fos un reportatge—, intentarà reflotar com sigui la seva baixa audiència. Amb el “tot per l’audiència” per bandera, el programa inclourà com a moment estel·lar l’entrevista a una jove posseïda per un dimoni. I com que som a Sitges, sabem que això no són més que mals presagis. O bons. Depèn de com es miri…

Colin Cairnes a la presentació de “Late Night with the Devil” al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2023

El seu plantejament pot recordar a l’argentina Historia de lo Oculto de Cristian Ponce, film que es va veure al Sitges 2020 i que vaig elogiar en el meu top de films d’aquella edició, però el plantejament aquí és menys realista, ja que es permet certes llicències artístiques com unes càmeres omnipresents durant les pauses publicitàries que desapareixen quan torna el directe i tot torna a ser un found footage amb les càmeres de TV com a únic material disponible. Discutible o no, acaba sent una mena de concepte meta del “tot per l’audiència” que predica el mateix programa de la pel·lícula, i que al Q&A Colin Cairnes va defensar en explicar que van provar de mantenir únicament les càmeres reals de plató, però llavors necessitaven que els personatges parlessin de coses privades davant del públic, i com que ja no quedava realista, van decidir canviar de format com a exercici d’estil.

Sigui com sigui, el film sorprèn per la seva frescor, el seu ritme i dinamisme, uns efectes especials digníssims i uns girs de guió sorprenents, però per sobre de tot i de tothom, el film sorprèn pel seu protagonista absolut, el presentador encarnat per David Dastmalchian, un secundari de luxe de Hollywood que aquí enlluerna amb el seu magnetisme, ja que es menja la càmera a cada escena amb una prepotència i un sarcasme que mica en mica es transforma en una fatiga i estrès brutals. Aquí radica sobretot l’esforç de la producció, ja que com va explicar el director al Q&A, la pel·lícula es va rodar en ordre estrictament cronològic precisament per mantenir la tensió i l’evolució dels personatges (públic del programa inclòs) i les emocions a flor de pell. Tot un encert per un tour de force com el que tenim a Late Night with the Devil, una pel·lícula que gràcies als pocs escrúpols d’un presentador amb ànsies d’èxit i un dimoni amb ganes de gresca, esdevé una autèntica festa del terror i el suspens a la qual se li perdonen petits detalls que pugui tenir el guió.

Q&A de “Late Night with the Devil” a càrrec de Colin Cairnes al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2023

Soc conscient que no soc Stephen King, però si sou fans del cinema de gènere i heu arribat fins aquí a baix, deu ser perquè la meva opinió serveix d’alguna cosa, així que sí: la recomano de totes totes. Com diu el mestre: brillant.

AnteriorCINECLUB VIC. Els ossos no existeixen
SegüentCrítica de “Romance Asesino”, de Wonsuk Lee. Festival de Sitges 2023
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.