A l’anterior edició Festival de Sitges va triomfar entre el públic un film d’animació gens per a nens amb un balanç inexplicablement perfecte entre cuqui i gore, i de signatura estatal: Unicorn Wars. Un film bèl·lic en què la fe, les creences i sobretot l’amor (l’amor fraternal) s’esmicolaven i es tornaven a construir en un guió esplèndid ple de girs i moments realment punyents. Doncs bé, un any després, ens trobem a la 56a edició del Festival de Sitges i tenim una altra proposta cinematogràfica espanyola i d’animació que gira al voltant dels valors de l’amistat, la pèrdua i la nostàlgia de temps passats; en definitiva, de l’amor en el sentit més ampli de la paraula: l’amor a mig camí entre philia i storge, si ens basem en la jerarquia grecocristiana de l’amor. I és que els nostres protagonistes són un gos solitari (i que se sent sol), que decideix construir-se un robot per tenir un amic. La seva amistat creix al ritme de la Nova York dels 80 plena d’animals antropomorfs i robots humanoides fins que es tornen inseparables; però un fatídic dia es veuen obligats a separar-se. Tornaran a trobar-se? Com reconduiran les seves vides? Les refaran oblidant el passat o sempre miraran de reüll l’època que van estar plegats i van ser la parella més inseparable imaginable?
En certa manera, continuant amb el paral·lelisme, Unicorn Wars parlava del mateix. De fet, el gran cataclisme del film d’Alberto Vázquez no és la guerra entre ossos i unicorns, sinó la guerra fraternal entre els dos germans protagonistes i com la nostàlgia els ha creat ferides difícils de curar. Però Robot Dreams no pot ser més antagònica pel que fa a posada en escena, arc dramàtic i, sobretot, emotivitat. Especialment perquè a Robot Dreams són els sentiments els qui tenen la paraula: és una pel·lícula muda.
Sí, he dit muda. Però no és muda en el sentit estricte de la paraula; el més exacte seria dir que no té diàlegs, perquè d’onomatopeies i de sorolls ambientals n’hi ha, i un munt. Arriscat? Molt. Però hi ha dos factors determinants que fan que no sigui una proposta inversemblant. El primer és que la novel·la gràfica en què es basa la pel·lícula, obra de la novaiorquesa Sara Varon, ja no té cap mena de diàleg. I el segon és que Pablo Berger, el seu director, va ser artífex d’aquella Blancanieves en blanc i negre ambientada a l’Espanya dels anys vint, en què els nans eren toreros, l’expressionisme alemany feia acte de presència total, i la pel·lícula ja era muda.
Tant a la roda de premsa com al workshop que hi va haver amb el públic, Pablo Berger va esmentar el seu amor incondicional per les històries mudes i la seva necessitat de comprar tota novel·la gràfica sense diàlegs que cau a les seves mans; així va descobrir Robot Dreams, la relectura de la qual anys després va fer-li veure que havia de portar aquesta meravellosa història d’amor entre un gos i un robot a la gran pantalla. Des del meu punt de vista, va ser meravellós poder comptar amb la presència al festival no només de Pablo Berger, sinó també de José Luis Ágreda (director d’art del film) i, sobretot, de la mateixa autora del còmic, Sara Varon, cosa que demostra no només que el projecte ha comptat amb el beneplàcit de l’autora del còmic, sinó que tots els canvis, afegits i modificacions que ha implantat Berger a la història han sabut salvaguardar l’essència de la història original, de manera que tots els implicats quedessin encantats amb el resultat. I és que a la roda de premsa tots van confirmar dues coses: que Pablo Berger tenia carta blanca per fer el que vulgués, i que calia mantenir l’ànima del còmic intacta; i qui ho necessitava era Berger, més que Varon.
Quant al guió de la pel·lícula, han mantingut la narrativa episòdica del còmic i han afegit moltíssimes coses noves, en part perquè en paraules de Berger, el còmic tal qual no podia estirar-se més que per a un migmetratge de 30 minuts. Potser per això, el resultat final de la pel·lícula pot fer-se feixuc, ja que, a part del repte de no tenir diàlegs, moltes històries/episodis podrien desaparèixer i el resultat final no quedaria coix. Però sigui com sigui, el que és innegable és que Berger, un neòfit en el camp de l’animació, ha tingut en compte dos pilars essencials per poder tirar endavant un projecte d’aquestes característiques.
El primer d’ells és entendre la magnitud del llenguatge cinematogràfic afegint-t’hi un camp absolutament primordial en una història sense diàlegs com és la música (i números musicals durant la pel·lícula), ja que a part de la selecció musical que culmina amb la genial September d’Earth Wind & Fire, i que ha estat supervisada per Yuko Harami, la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga ha sabut donar a la música un aire a “pel·lícula de Woody Allen” genial, a mig camí entre l’slow jazz a piano el bombàstic jazz de Big Band, de manera que ha esdevingut un veritable motor cinematogràfic que aporta no només ambientació novaiorquesa, sinó que fa parlar els sentiments dels nostres protagonistes (i que a vegades no va en concordància amb l’expressió facial ni les activitats que duen a terme).
I l’altre pilar que ha tingut sempre Berger en ment ha estat rodejar-se d’un autèntic dream team en el camp de l’animació i mantenir una animació tradicional 2D en què no s’ha usat gens de rotoscòpia ni motion capture, tal i com ens va explicar Ágreda (que ja va ser director d’art a Buñuel en el Laberinto de las Tortugas). Es van usar programes informàtics, és clar, però els personatges i les seves animacions han estan totalment dibuixats a mà mantenint l’esperit visual de Sara Varon en tot moment, i el saboir faire (mai millor dit) del lideratge de Benoit Feroumont com a director d’animació van fer la resta. Feroumont, pels qui no us soni el nom, a part de ser un autor francobelga prolífic de novel·la gràfica, ha treballat a joies europees de l’animació com El Secreto del Libro de Kells i Bienvenidos a Belleville.
En definitiva, Robot Dreams és una petita meravella, i no només perquè el resultat tècnic de l’animació i la música sigui excel·lent i encantador, sinó sobretot perquè ambdues coses estan en consonància i al servei de la potent narrativa (i les múltiples capes de lectura) que ofereix el film sobre el poder i el valor de l’amor en el sentit més pur i ampli que se li pot donar. Prova d’això va ser la pregunta que li van fer a Berger sobre si el gos i el robot eren gays. Deixant de banda que el robot ni tan sols té gènere, l’amor que es professen és tan autèntic i honest que és del tipus que l’espectador vulgui donar-li. Quelcom semblant va passar amb Frodo i Sam de Lord of the Rings, i crec que saber donar aquesta perspectiva, i molt especialment en un film d’animació, és tota una proesa dramàtica que connecta amb l’audiència a un nivell molt profund. El Premi del Públic del Festival de Sitges n’és una prova. I que jo, a nivell personal, ja no pugui escoltar September de Earth, Wind & Fire sense que se m’humitegin els ulls recordant l’escena final del film, n’és una altra.
