Com a gran catalitzador del fantàstic, el cinema d’animació sempre és present al Festival de Sitges. I tot i que és ben cert que en els darrers anys l’ombra de Your Name ha fet molt mal a les incorporacions nipones que intenten seguir la petjada de Makoto Shinkai en comptes d’oferir propostes originals i valentes com anys enrere, s’ha de dir que no per això l’animació d’altres llocs del món no ho faci. I realment no cal anar gaire lluny, ja que des de Galícia ens arriba Unicorn Wars, una brutal pel·lícula (en tots els sentits) que, per molts “dibuixos animats” que siguin, no és gens apta per a la mainada. Que la deliberada proposta visual amb colors saturats, traç alegre i humor desenfadat no us enganyi: estem davant d’un cinema bèl·lic molt adult, molt tenebrós, molt pacifista i ecologista, però també molt pessimista que quan ha de mostrar el costat sanguinari i cruel, ho fa sense embuts. L’artífex: Alberto Vázquez, qui signa el seu segon llargmetratge després de Psiconautas, los niños olvidados, amb la qual es va encimar als Premis Goya de l’any 2017.

Roda de Premsa de “Unicorn Wars”. (c) Marc Musquera, 2022

Tot i que hauríem de sumar-li els clars homenatges a La Princesa Mononoke que hi ha al llarg de la pel·lícula, un es pot fer molt ràpidament a la idea de què és Unicorn Wars amb la definició que el mateix director va donar a la roda de premsa oficial que hi va haver al Festival: “és una barreja entre Apocalypse Now, Bambi i la Bíblia”. I és que els llargs 6 anys d’escriptura de guió, preproducció, cerca de finançament (en el qual han participat TVG, ETB, RTVE i fins i tot hi ha coproducció francesa) conformen una pel·lícula que se serveix de la guerra entre els ositos amorosos i els unicorns pel control del bosc per presentar un relat profundament pacifista i d’amor pels altres i per allò que ens envolta, però que no amaga una crítica ferotge sobre el dolor que comporta la guerra en tot el seu espectre. Perquè sí, assistirem a l’entrenament militar d’un destacament d’ossets enviats a la guerra al bosc, però una altra guerra, més íntima i més ferotge, serà el veritable motor narratiu de l’aventura que viuran els nostres dos protagonistes: dos ossets germans totalment antagònics entre els que supura la rivalitat per l’amor de la mare i que acabarà cobrant importància no només familiar, sinó social, èpica i, fins i tot, religiosa.

Presentació del film al públic, al Cine Prado. (c) M.Musquera, 2022

A Unicorn Wars no hi ha cap estereotip del cinema bèl·lic que no quedi retratat sota un prisma dur, tremendista i, sobretot, realista. I això xoca molt tenint en compte que parlem d’un film d’animació molt colorista i que gaudeix tant d’animació 3D pels unicorns com d’animació 2D tradicional pels ossets, així com pinzellades de tècnica stop-motion, i tot orquestrat pel director artístic Khris Cembe. De fet, que els ossets siguin els protagonistes no els converteix en els bons de la pel·lícula. Però com veurem, tampoc són els dolents. La guerra és un teló de fons ple de clarobscurs on tothom acaba sent víctima i botxí alhora, i així ho reflecteix perfectament una història de 90 minuts plena de girs de guió i voltes narratives realment sorprenents i que engloben des de dogmes i dubtes de fe, a violència i traumes desenfrenats i, fins i tot, un malvat d’aquells que es recordaran durant molt de temps, i un meravellós epíleg que es cou a foc lent des de la història de la petita unicorn que busca la seva mare, i que sens dubte convida a la reflexió.

La pel·lícula ha recollit grans èxits i aplaudiments allà on va, fins i tot fent podi a la classificació del vot del públic del Festival de Sitges, quedant entre les 3 millor valorades per l’audiència. És un film molt valent, molt conscient de sí mateix i el què pretén explicar; i ho fa de forma excel·lent, amb uns personatges carismàtics i plens de matisos, un guió ric en el·lipsis i flashbacks que van desgranant la informació en la seva justa mida, un apartat tècnic i visual impecable, i sobretot, 90 minuts expremuts al màxim i que no decauen en cap moment. I darrera de tot això, un equip talentós i guanyador de Premis, fins i tot 3 Goyas. Però malauradament sembla que res de tot això importi davant d’una estrena molt limitada en sales espanyoles, quan es mereixeria un recolzament enorme per la universalitat del què explica, i per com ho explica. Potser per això han intentat eixamplar la base amb la creació d’un futur videojoc, una línia de samarretes, un meravellós llibre d’art amb storyboards i dades de la producció, i fins i tot una cervesa pròpia.

Amb Alberto Vázquez (amb gorra) i Khris Cembe a la presentació de l’Artbook de “Unicorn Wars”. (c) Marc Musquera, 2022

Només ens queda desitjar a l’equip de “Unicorn Wars” que tot l’èxit recollit pel circuit de festivals es reflexi a la taquilla, apretar fort els punys i cridar ben fort el lema del Campamento Corazón dels ossets que es preparen per a la batalla: “¡Honor, Dolor, y Mimos!”.

Comparteix
Anterior“El meu papa més!”, Fran Pintadera i Joan Turu
SegüentAquest divendres 21 d’octubre als cinemes…
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.