Que el gran actor argentí Guillermo Francella protagonitzi un film presentat al Festival de Sitges hauria de ser notícia. L’actor, establert al drama i la comèdia, no sol tenir incursions al cinema de gènere. La Extorsión és un sòlid thriller que, si bé no passarà a la història del setè art, aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador durant tot el metratge, cosa complicada en un gènere com el thriller, que peca d’acabar derivant a subgèneres massa marcats.
Francella encarna un experimentat pilot comercial amb molts anys d’experiència, feliçment a prop de la jubilació al costat de la seva dona, assistent de vol. No obstant això, no tot és perfecte i el pilot té un costat fosc —una amant que alhora és una metgessa que ha falsificat el certificat de la vista per a la llicència de vol—, i algú l’ha descobert. Aquest algú és una organització que, afirmant que pertanyen al Servei d’Intel·ligència del Govern, l’obliguen, sota amenaça de publicar el seu secret i arruïnar-li la carrera i la pensió, a transportar unes maletes negres durant els seus vols Buenos Aires-Madrid, aprofitant que el personal de l’avió no ha de facturar ni ser revisat a les duanes. Però un policia de l’aeroport està decidit a desemmascarar aquesta organització, de manera que intentarà pressionar el nostre pilot perquè els delati. Sense saber què fer ni en qui confiar, el pilot acabarà corrent endavant en una cursa contra tot per intentar sortir d’una situació que clarament el supera.
El film de Martino Zaidelis acaba sent un molt bon producte d’entreteniment que uneix molt bé dos conceptes que són molt del seu gust: les pel·lícules d’espies i l’aviació. Això ho va declarar a la roda de premsa que va fer al Festival de Sitges, on també va lloar la grandíssima feina de Guillermo Francella (absent a Sitges), ja que tot i que el seu registre estrella és la comèdia, la subtilesa amb la qual aborda els personatges dramàtics és molt particular, ideal perquè la història del seu personatge era la d’un home corrent ficat fins al coll en una situació extraordinària. I preguntat per la tasca cinematogràfica de la pel·lícula, no va poder deixar d’esmentar i reverenciar Brian de Palma, en qui s’inspira per aquest to fílmic de la simbiosi entre càmera i tensió.
Per la seva banda, Pablo Borghi, compositor de la pel·lícula i assistent a la roda de premsa, va declarar que la seva partitura intentava seguir el personatge de Francella, ja fos intentant abraçar-lo amb un suau i melancòlic tema durant els moments de calma, ja fos perseguint-lo amb un constant leitmotiv de 3 notes que simbolitza “el mal” i que és omnipresent al llarg de totes les seqüències d’acció i que dota el film d’una partitura ofegadora, però al mateix temps sense afany de protagonisme. En petit comitè, en preguntar-li per les seves inspiracions musicals, em va revelar que Alexandre Desplat i la seva música per a Ghost Writer havia estat el seu model a seguir, no tant per l’aspecte de l’acció com pel repertori d’instruments utilitzats.
En resum, és cert que el plantejament és molt potent i interessant, i la tensió subtil gestionada actoralment per Francella durant tot el film és excel·lent, ja que aconsegueix un clima amb el qual l’espectador empatitza amb facilitat. Per desgràcia, però, La Extorsión es torna més enrevessada i, sobretot, a la meitat del film, quan el nostre pilot toca fons, resulta tot massa inversemblant pel tipus de pel·lícula que intenta ser, un David contra Goliath que et podria passar a tu. No obstant això, durant el desenllaç, tot torna a tenir un caire més factible i satisfactori, però els 105 minuts de metratge arrosseguen en excés tot aquest desajust narratiu ancorat en el “més i millor” típic de les pel·lícules d’espies que acaba resultant poc creïble, massa “pel·liculeru”.
