Quan hi ha un fenomen best-seller m’agrada ser prudent amb la lectura i esperar que el fenomen s’estovi per opinar amb calma i el més objectivament possible sobre el llibre que ha estat un èxit. És el que m’ha passat amb la novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla. El seu triomf literari ha estat incontestable. Quin és el secret d’aquest èxit espatarrant? Si ho sabéssim, tots els llibres serien best-sellers, però no és així. Sempre que un llibre es fa tan famós hi ha una part de boca-orella, de bona gestió editorial i òbviament del talent de l’autora. Per a mi Canto jo i la muntanya balla és un bon llibre, escrit amb una força narrativa molt gran, on el fet de narrar és més fort que allò narrat, tot i que els elements estan subtilment lligats. De bon començament, si no saps que els personatges tenen una veu narrativa versemblant (dones i homes, núvols, cabirols, bolets, etc.) el llenguatge de la novel·la et pot semblar una mica críptic; però a mi en molts moments em transmet la sensació de llegir prosa poètica. Una de les virtuts del llibre és que Irene Solà coneix el món rural i hi posa tota la seva imaginació. Si hagués estat escriptora de ciutat, probablement hagués fet un llibre molt diferent on potser parlarien els semàfors i els passos de vianant. Una obra tan llegida com Canto jo i la muntanya balla genera opinions per tots els gustos, favorables i desfavorables. Jo parlo dels llibres que m’agraden en positiu, o el que em sembla que tenen de positiu. El llibre d’Irene Solà em fa pensar en els Drames rurals de Víctor Català (Caterina Albert), o fins i tot, des del meu punt de vista, una mica el to de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, per bé que Solà, al final de la novel·la reconeix la influència d’altres escriptors que podeu consultar a la nota de l’autora. Canto jo i la muntanya balla és un llibre original? Qualsevol llibre que considerem original té els seus deutes amb la tradició literària. Desconec, apart dels autors que esmenta Solà, quins autors ha llegit i l’han influït, probablement un bon grapat. És possible que molts autors habitin el seu cervell i han influït en la seva escriptura. Per ser original s’ha de saber en relació a què s’és original. Està clar que un tema central de Canto jo i la muntanya balla és la naturalesa, i la tradició literària envers la natura és llarguíssima. En el cas d’Irene Solà crec que hi ha un vincle dur i bell alhora entre la naturalesa exterior i la interior. L’autora fa parlar en primera persona els éssers reals o fantàstics, tant és perquè les seves veus són versemblants. L’obra se situa entre Camprodon i Prats de Molló per parlar-nos dels vincles humans i no humans i la cruesa de la vida, o la cruesa de l’existent, d’allò que existeix en cada capítol de la novel·la. Hi ha molt de monòleg interior en els diferents personatges, encara que siguin monòlegs breus, i als lectors poc avesats a llegir textos on domina el corrent de consciència se’ls ha d’explicar què és això perquè gaudeixin més amb la lectura d’una obra tan treballada com Canto jo i la muntanya balla. La dificultat no és que ens posem en la pell d’un gos o de la muntanya mateixa; la dificultat és que hi ha tants punts de vista com personatges i aquests s’expressen amb naturalitat, en els dos sentits de natura i de sinceritat. He de reconèixer que en una primera lectura em va costar entendre bé els mecanismes narratius d’Irene Solà, però amb tot el que he dit crec que es gaudeix molt en segones i terceres lectures sobretot si es coneixen els secrets (és a dir les tècniques i l’estil) de la seva narrativa. Potser per tot el que hem dit, i més coses, ha sigut un llibre premiat i molt traduït. En català no anem sobrats de best-sellers i crec que hem de celebrar tants com sigui possible que en tinguem, perquè el món sàpiga que tenim una llengua que ha donat i dona bons fruits literaris com Canto jo i la muntanya balla. És un llibre que es llegeix molt bé, amb moments de tragèdia però també amb molts fragments d’humor o d’ironia, i dic obertament que en recomano la lectura. Una lectura que jo he fet, insisteixo, després de l’èxit generalitzat per no deixar-me dur per l’impuls adulador o negatiu de la fama. No sé si Canto jo i la muntanya balla és un llibre que tard o d’hora caurà en l’oblit o serà tingut molt en compte pel cànon dels futurs lectors. El fet és que, a dia d’avui, ha connectat amb la sensibilitat de molts lectors, no només lectors rurals sinó també urbans, per tal com tothom a qui agrada llegir, no té prejudicis geogràfics. La vida pot ser terrible i al mateix temps còmica en qualsevol indret, des d’una muntanya amb pensaments i sentiments fins les fondàries oceàniques. Recordem finalment que una novel·la és ficció, i vull dir amb això que qualsevol ésser és imaginatiu des d’un boig que es creu cavaller i vol viure aventures, fins un hòbbit que no té més remei que viure-les. A Canto jo i la muntanya balla l’aventura és el text mateix i hi ha una connexió entre tots els elements interiors per produir un efecte en el lector que en el meu cas em permet connectar-me amb el que podem anomenar la ruralia literària, que és allò que s’esdevé en el món rural en forma de narració. A partir d’aquí, i havent fet una crítica constructiva, llegiu Canto jo i la muntanya balla pel plaer mateix de llegir, que d’això va la literatura. Agradi més o agradi menys, Irene Solà ens permet gaudir d’una estona atenta de lectura, i dic atenta perquè saber llegir també és saber escoltar, i en aquest cas sentim com vibra el món rural amb les paraules d’una escriptora que ha fet un text ben treballat.
