Després de 45 films vistos en els 10 dies d’aquesta passada 51a edició del Festival de Sitges tot just fa un mes, costa fer un Top10 dels films visionats a mode de resum, sobretot quan la teva filmografia preferida del fantàstic i el terror sol ser l’asiàtica. Per tant, el millor que puc fer és dividir el Top10 en dos Top5 i en sengles articles, un per a la filmografia oriental i l’altre que serà l’occidental per referir-me a la resta del planeta.
Començarem pel meu Top5 oriental personal, aprofitant que hi tinc Maquia, film d’animació japonesa que s’estrena als cinemes aquest proper dia 9 de novembre de 2018, al costat de 4 produccions altament recomanables i sobretot diferents molt entre elles.
Mirai
Una faula meravellosa del mestre Mamoru Hosoda, que després de deleitar-nos en altres edicions del festival amb joies com Wolf Children, Summer Wars o The Girl Who Lept Through Time va baixar una mica el llistó amb The Boy and the Beast i ha tornat a elevar-lo a cotes ben altes amb aquesta Mirai, un film sobre el procés de maduresa d’un nen de 5 anys quan neix la seva germaneta. A cavall entre The Girl Who Lept Through Time i Wolf Children (tant en essència com amb dos homenatges visuals molt clars), ja en vam parlar fa unes setmanes. Potser recau en la reincidència metafòrica cap al tram final, però és sens dubte una de les imprescindibles d’aquest Sitges 2018 si t’agrada el cinema fantàstic per a tota la família (que no vol dir necessàriament infantil).
One Cut of the Dead
I seguim amb Japó. M’havien parlat tan bé d’aquesta pel·lícula que gairebé guanya el premi del públic del Festival d’Udine, que tenia por d’anar amb les expectatives massa altes… però no va decebre gens ni mica. El millor és no saber de què va, més que de l’intent de rodatge d’un film de zombis que no acaba massa bé, i deixar-se seduir per una proposta tant low-cost com original i catàrtica en tres parts. Només un consell pels qui la mireu: si trobeu que la primera mitja hora és massa cutre, aguanteu; el millor està per arribar. I millor mirar-la en grup, ja que es gaudeix més.
Tumbbad
Vista en una marató nocturna cap a les 3 de la matinada. Em va desvetllar de cop. Film de terror provinent de l’Índia amb una fotografia embriagadora i un ritme lent però necessari per captar l’essència claustrofòbica del concepte del film. A través de foscor, passadissos i una torxa com a elements principals, seguim una nissaga familiar al llarg de 30 anys per la perillosa fe que perpetren dins un misteriós temple construït en honor d’un Déu maleït anomenat Hastar, el qual tant et pot destrossar l’existència com omplir-te les butxaques de monedes d’or. Grotesca i absorbent, té un to molt personal i sap gestionar molt bé l’univers insà que genera. Un film petit de producció però enorme en sensacions i amb una imatge potentíssima.
https://www.youtube.com/watch?v=kaBvusK6dSY
The Outlaws
Violència coreana en estat pur. Estava dubtant entre situar aquí la indonèsia The Night Comes to Us, comentada anteriorment, però el fet de tenir argument i la no gratuïtat de la també excessiva violència que conté fa que, per a mi, The Outlaws se situï clarament per davant. Basada en la història real d’un departament de policia que decideix passar-se la llei pel folre per atrapar una perillosa banda xinesa que té atemorides tant les pacífiques gents d’un barri com a les bandes delinqüents que fins llavors dominaven la zona com volien. Violència seca amb destrals i bats de beisbol, i un brutal Ma Dong-seok omplint la pantalla com ningú (i en tots els sentits: és el “catxes” de la també coreana Train to Busan) són els ingredients principals d’un film que té un to semblant a The Yellow Sea en unes reduïdes dues hores que passen soles.
Maquia: When the Promised Flower Blooms
Sí, ho sé, dos films d’animació japonesa al Top5 pot semblar massa, però si l’edició de 2017 va tenir una collita d’anime bastant ensopida, aquest any ha estat de les més esplèndides que he vist en anys, i això cal remarcar-ho. Juntament amb Mirai i Maquia, de la que podeu veure aquí l’anàlisi que se’n va fer fa uns dies, hi hauria dues produccions més, I Want to Eat Your Pancreas i Liz and the Blue Bird, que rivalitzarien en missatge, subtext i preciosisme artístic, però és Maquia la que incloc aquí per ser més rodona en molts aspectes. Comença com un conte fantàstico-èpic, i aquest to seguirà subtilment durant tot el metratge, però l’autèntic tema del film és la maternitat que sorgirà d’una tragèdia inicial, on una de les poques supervivents d’un poble aïllada que tegeix els destins de la humanitat i no envelleix adoptarà un nadó humà dels braços morts de la seva mare.
Sota el paraigua d’una road movie, mare i fill canvien sovint d’ubicació perquè ningú noti que el fill esdevé el germà gran i com després sembla més el pare que el fill, el film no seria tan potent sense la meravellosa música de Kenji Kawai (l’artífex de la música de Ghost in the Shell o Ranma 1/2, per anomenar dos projectes totalment diferents) que transmet més que no pas tot el guió. Amb una sàvia elecció d’instruments segons la geografia (arpa pel món màgic, metalls pel món urbà del castell, i fustes i violins pel món rural) juntament amb dos leitmotivs intel·ligentment usats: (a) un pel noi i el seu creixement físic i emocional, (b) i un altre pel Hibiol, el teixit del destí entre mare i fill, Kawai els hi sap modificar el to segons la seva relació va evolucionant al mateix temps que el noi madura, explicant moltes més coses que qualsevol paraula que puguin dir-se. Màgia, èpica i sentiments a parts iguals en un film que podria haver caigut en el parany de voler ser Ghibli, i que en canvi té una poderosa personalitat, sobretot musical. No en va és l’opera prima de Mari Okada, guionista de la bellíssimament musical The Anthem of the Heart que es va veure fa dos anys també a Sitges.
I amb això acabo la primera part del meu Top10 d’aquest Sitges 2018, totalment subjectiu. Els propers dies la segona entrega indagarà sobre les millors 5 produccions occidentals que segons el meu parer (i els meus horaris) vaig visionar.
