Després de guanyar el premi del públic al Festival de Toronto, arriba a la secció oficial a competició del Festival de Sitges i amb un ampli elenc d’actors i tècnics desfilant per la catifa vermella, una brutal proposta distòpica catalano-basca que fa posar els pèls de punta. A mig camí entre la Cube (1997) de Vincenzo Natali i la Snowpiercer (2014) de Bong Joon-ho, la pel·lícula de Galder Gaztelu-Urrutia, El Hoyo (2019), planteja un escenari tan simple com truculent: una estructura vertical per pisos amb dues persones per pis, i una safata enorme amb deliciós menjar descendeix, com únic sustent alimentici, des de dalt fins abaix de tot. El nostre protagonista, un esplèndid Ivan Massagué, es desperta al pis 48, i li arriba bastant menjar, però el seu company de cel·la (un sardònic i brillant Zorion Eguileor) diu que cada mes els canvien de pis aleatòriament, i que per sota del pis 100 la safata arriba quasi buida, quan no buida del tot.
Quants pisos hi ha? Ningú ho sap. Com se surt d’El Hoyo? Tampoc ho sap ningú. Per què la gent dels pisos solidaris s’atipen com a lladres i no és més solidària amb els de més avall, quan a més saben que el mes següent els pot tocar a ells? Ah! Aquí està el factor socio-polític que discuteix l’excel·lent guió, no exempt de moments gore no aptes per a ments sensibles, de David Desola i Pedro Rivero. Amb un senzill plantejament estratificat on no hi ha rics ni pobres sinó gent amb sort i gent sense sort (revertible, o no, mensualment), la crítica a la solidaritat d’una societat que només mira pel seu propi benefici en comptes de mirar pel bé comú és òbvia, però a El Hoyo està tan ben integrat a la pròpia trama que la no-subtilesa és fins i tot un punt a favor del film. Com bé diu una veu en off a l’inici de la pel·lícula: “hay tres clases de personas: las de arriba, las de abajo y las que caen”.
https://www.youtube.com/watch?v=Oyuomep8Ac4
Amb una història que toca la por més primària de l’ésser humà, i la que pot fer tornar boig amb facilitat, el fet de passar gana, cal destacar també un excel·lent disseny de producció minimalista molt a l’estil Cube, i una àgil direcció d’escena i uns actors molt i molt convincents que fan d’El Hoyo un conjunt globalment cohesionat i molt ben construit on l’espectador es fa seva una història perversa, crua i i salvatge, amb el seu punt just de violència sanguinolenta i explícita, amb una moralina molt actual avui dia: la solidaritat i el bé comú. No cal dir que s’abstinguin de veure-la gent amb la ment o l’estomac sensibles, però els seus 90 minuts clavats fan d’ella una pel·lícula accessible i alhora potent i intensa que farà les delícies d’aquells als qui els agraden els films amb històries crues, políticament incorrectes i que facin pensar i reflexionar sobre què i com som. I és sci-fi. I està feta aquí.
