Surto de casa els Iremonger feliç d’haver-hi entrat. Una mica expectant, també. I òrfena de tots aquests personatges que m’han acompanyat al llarg d’un parell de setmanes. La veritat és que no imaginava pas que un llibre com Els secrets de Heap House, d’Edward Carey (Blackie Books, 2023), pogués captivar-me d’aquesta manera. “Una ambientació una mica gòtica” i “un toc Tim Burton”, em van dir. Res que tingui a veure amb mi i els meus gustos literaris, i més tenint en compte que un dels meus pecats cinematogràfics —suposo— és no haver vist cap de les pel·lícules de Tim Burton perquè mai m’han cridat l’atenció. Però intuïa, no sé per què, que aquesta novel·la de Carey m’agradaria. Ho volia provar per allò tan típic que es diu de sortir de la zona de confort. Doncs ves que no m’hi hagi trobat massa còmoda!
“Les coses no són el que semblen”, se’ns repeteix al llarg de gairebé 400 pàgines. Una afirmació que ens farà estar atents a cada línia, a cada paraula i a cada objecte que va apareixent. Heap House és una mansió laberíntica situada en un Londres distòpic, envoltada de deixalles i objectes inservibles —els cúmuls, que en diuen— i habitada pels Iremonger, una família del tot jeràrquica abandonada a l’endogàmia: quan fan setze anys s’emparenten obligatòriament amb un familiar, de manera que any rere any es va perpetuant la saga familiar. Una de les altres particularitats dels Iremonger és que en el moment que arriben al món se’ls assigna un objecte de naixement que han de protegir amb la pròpia vida: “No hi ha amor més gran que el dels Iremongers per les coses rebutjades”. Una tria que no és atzarosa i anirem veient que té un sentit.
En Clod, un dels joves Iremonger que té assignat un tap de banyera, resulta que sent els objectes xiuxiuejar uns noms i això el fa ser especial, i alhora també neguitós i inquiet. Per la seva banda, la Lucy Pennant és una minyona que ha entrat nova a la llar per fer-se càrrec d’algunes tasques domèstiques i la seva arribada trasbalsarà el dia a dia de la casa, la família… i els objectes. Ara que dic minyona, m’adono que és bo que sapigueu que el personal de neteja i de les feines domèstiques de la mansió són també Iremonger, però d’una classe més baixa. És un detall que d’entrada pot semblar banal i de poca importància, però aviat ens adonarem que aquesta condició social té més rellevància del que sembla d’entrada.
La Lucy s’instal·la a Heap House poc després que el pom de porta de la tia Rosamud s’extraviï. Aquesta pèrdua i l’arribada de la Lucy, qui tot el dia es fa preguntes perquè no s’acaba de fiar del seu entorn, suposaran un abans i un després en el dia a dia de la família. Que un Iremonger perdi el seu objecte és impensable i això desemboca en un terrabastall de magnitud inimaginables. A partir d’aquest moment, no ens separarem ni de la Lucy ni d’en Clod, els grans protagonistes de la novel·la, però no els únics. Avis, oncles, ties, cosins, cuiners, minyones i objectes de tot tipus —des d’una glaçonera, passant per la lleixa de marbre d’una llar de foc, una capsa de llumins fins a un esborrador de pissarra— ens obriran les portes a aquesta mansió tan peculiar. Per què aquests objectes? Qui els escull? I per què en Clod sent uns murmuris?
Els secrets de Heap House és un llibre estrambòtic, inquietant i enigmàtic. És curiós perquè mentre llegia tenia la sensació que no hi passava gran cosa i, alhora, hi passava tot. Cada capítol ens presenta un personatge i l’objecte que li pertany, cosa que ens servirà per entendre a poc a poc què s’amaga darrere d’aquesta misteriosa família. Arribes a estimar alguns dels Iremonger, de la mateixa manera que alguns els acabes odiant. Tanta jerarquia, tantes normes i tanta rigidesa treuen de polleguera. Que ningú després de tantes generacions s’hagi qüestionat el model de família és, si més no, estrany, fins ara, el 1875, quan tot comença a trontollar.
La novel·la de Carey, però, va més enllà de la trama d’intriga i l’entreteniment. Amb un humor fi i subtil, ens porta a reflexionar sobre l’amor, l’amistat, les relacions familiars imposades i, per sobre de tot, l’absurditat que tot sovint governa les nostres vides i el materialisme. Tenir, tenir i tenir. Amb una mirada distòpica, curiosa i ben enginyosa, Carey ens demostra que l’afany de poder i les jerarquies socials tenen les seves conseqüències.
I sí, és ben cert que “la vida és molt millor quan tens alguna cosa a què agafar-te”. Però què entenem per cosa? Els Iremonger tenen clar que es tracta d’objectes materials, nosaltres, quan sortim de casa seva, hem entès que aferrar-nos a la vida i a les persones que estimem és molt més valuós.
Blackie Books, quan dieu que surt la segona part de la Trilogia Iremonger? No puc esperar més!
Image de TravelScape a Freepik
