Margaret Atwood ha explicat moltes vegades que el paper secundari de les dones a distopies com ara 1984 és una de les raons per les quals es va decidir a escriure la cèlebre novel·la titulada El conte de la serventa, que va agafar més volada arran de la sèrie homònima protagonitzada per Elisabeth Moss. És cert que el paper de les dones en aquest tipus d’obres acostuma a ser el de “temptadora”, és a dir, que acaba portant l’home protagonista al costat fosc de la societat en què es trobi. Per donar a les dones i els personatges femenins el pes i la importància que mereixen, en els últims anys hi hagut una onada de publicacions que reinterpreten clàssics des del punt de vista femení o que prenen personatges femenins d’obres protagonitzades per homes i els posen al centre. Un exemple seria El silencio de las mujeres, de Pat Barker, un llibre que ens endinsa en la guerra de Troia des del punt de vista de Briseida.

Tota aquesta explicació per arribar a la gran pregunta: us imagineu com hauria estat 1984, de George Orwell, si hagués estat protagonitzada per una dona? Doncs això és precisament el que ha fet Sandra Newman a Julia, una obra que compta amb l’aval de The Orwell State, la fundació que gestiona el llegat de l’autor. Per si això fos poc, The Guardian, The Sunday Times, Los ángeles Times, Esquire, LitHub, People Magazin i Marie Claire l’han considerat el millor llibre de l’any.

Pels que no estigueu familiaritzats amb la distopia d’Orwell, l’obra ens situa al Londres de 1984. La protagonista, en aquest cas, és la Julia Worthing, una mecànica que treballa al Ministeri de la Veritat i que viu en un règim militaritzat caracteritzat pel control de la població i el lideratge del Gran Germà. Al seu dia a dia, la Julia bascula entre infringir les normes i cooperar amb el règim quan li convé amb l’objectiu de passar desapercebuda i sobreviure en una societat que manté els seus habitants en guàrdia de forma constant. Però tot canvia quan se sent atreta per Winston Smith, un camarada. A partir d’aquí, pàgina a pàgina, veurem com el món de la Julia s’esfondra i la vida que coneixia abans de Smith es perd per sempre.

Als que hem llegit 1984 l’obra no ens sorprèn o captiva per la trama. Al final el fil narratiu és el mateix que el de l’obra original. De fet, simplement es tracta de mirar aquesta mateixa història des d’una altra perspectiva. Si 1984 se’ns narrava des del punt de vista d’en Winston Smith, aquí coneixerem Oceania i el règim del Gran Germà a través dels ulls de la Julia. Com és d’esperar, la Julia s’enfrontarà a problemes i situacions que en Winston no hauria pogut viure mai pel fet de ser un home, com ara la convivència amb altres dones, el control de la natalitat, l’avortament, la sexualitat, la jerarquia…

Comparar aquesta obra amb l’original és inevitable. Hi ha qui creu que l’obra no és tan política ni tan crítica amb els règims totalitaristes com 1984, però jo crec que sí ho és. Potser ho fa d’una forma més subtil o menys explícita pel que fa a la política, però és evident que el tema sura i es fa evident a cada pàgina. De fet, posa llum o explica algunes qüestions que no queden resoltes a l’obra original.  Si seguim comparant, crec que Julia és més explícit pel que fa a aspectes com el sexe o la violència. Potser és una qüestió d’estil o bé al segle XXI ja no ens contenim tant.

Sigui com sigui, partir d’una obra mestra i fer-ne una reescriptura mantenint-ne l’essència però aportant quelcom nou és un repte ingent que Newman supera i amb nota.

Agradarà a…

Qui vulgui fer una relectura de 1984.

No agradarà a…

Qui vulgui comparar Julia amb 1984. Segur que no quedeu satisfets. Ment oberta!

 

Imatge de portada

AnteriorViatges de pel·lícula. Almeria, desert de Tabernas
SegüentLes dones d’en King
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.