Vaig comprar un exemplar de La voz dormida al mercat de llibres de segona mà de la Cuesta de Moyano de Madrid en un viatge fugaç a la capital espanyola. No em demaneu per què vaig comprar-lo… Suposo que en aquell moment la sinopsi em va cridar l’atenció, però al final, a la tornada, va quedar oblidat a la muntanya de pendents i va passar sense pena ni glòria entre les meves lectures, perquè no em vaig proposar llegir-lo fins que un dia, fent neteja, va caure de la prestatgeria. I quin descobriment! Quina llàstima no haver-lo llegit abans, perquè és un d’aquells llibres que et sacsegen de dalt a baix.
La voz dormida ens transporta a la postguerra espanyola, una època fosca de repressió, por i venjança. La història se centra en un grup de dones empresonades a la presó de Ventas, a Madrid, i ens mostra no només la seva lluita política, sinó també la seva humanitat, les seves pors, els seus anhels i la seva fortalesa davant d’una realitat que les vol esclafar. Chacón teixeix un relat coral on les veus protagonistes són les dones.
Després d’anys de documentar-se i a partir de testimonis reals de dones que van viure i patir la repressió franquista, Chacón crea un relat realista, versemblant i commovedor que no cau en el dramatisme gratuït. Amb una prosa delicada però contundent, l’autora aconsegueix una narració emocionant i commovedora sobre el patiment durant la postguerra, però també sobre amistat, la sororitat i l’esperança enmig de la desesperació, la por i el patiment. I és segurament aquest estil i el gran ventall de temes i emocions que abasta el que fan que aquesta novel·la sigui tan colpidora.
Crec fermament que estem davant d’una lectura imprescindible per entendre la memòria històrica des d’una perspectiva feminista. Durant massa temps, les dones han estat absents de les grans narracions sobre la Guerra Civil i la postguerra, relegades a un segon pla o convertides en simples figures passives. Aquest llibre trenca amb aquesta idea i situa les dones com a subjectes polítics actius, valentes i determinants en la lluita antifranquista. Al final, l’obra és un homenatge a totes aquelles que van ser castigades per pensar diferent, per estimar la llibertat, per no renunciar a les seves conviccions, per tenir marits o germans socialistes.
No soc especialment fan dels llibres relacionats amb la guerra civil, però reconec que pocs llibres m’han sacsejat tant com aquest. De fet, és una aposta arriscada però crec fermament que és un dels millors llibres que he llegit mai. Per què? Perquè la memòria històrica és imprescindible. Perquè el feminisme també passa per recordar aquelles dones que van lluitar abans que nosaltres. Perquè llibres com aquest ens recorden d’on venim i per què no podem permetre que el silenci torni a enterrar aquestes veus.
Agradarà a…
A qui vulgui llegir sobre dones valentes enmig de la barbàrie, dones que no només pateixen, sinó que resisteixen. A qui cregui que recordar és un acte de justícia i que la literatura pot ser una arma contra l’oblit.
No agradarà a…
A qui no vulgui enfrontar-se al dolor de la postguerra, a les ferides que encara couen, als crims que es van voler esborrar.
