A aquestes alçades de la vida acostumo a decantar-me per llibres que sé del cert que m’agradaran. Intento anar sobre segur i la veritat és que arrisco poc. Però, com tots sabem la vida no és una ciència exacta i, de tant en tant, posseïda per jo què sé què, m’arrisco. De vegades surt bé i m’emporto una grata sorpresa; i de vegades surt malament i m’emporto una decepció, que és el que ha passat amb El dia que el món va fer un pet com un aglà. No sé si em vaig deixar emportar per l’eufòria de ser a La Setmana del llibre en català i portar diners a la butxaca, si em vaig deixar encisar per la faixa… La qüestió és que tot i que la premissa és molt bona, la fórmula no m’ha acabat de convèncer.
El protagonista d’aquest llibre és en Milet d’Arboç, un home al que quatre líders mundials asseuen a una taula per fer-li veure que ha de corregir la crisi planetària que ha provocat. L’acusen d’haver induït una noia, l’Elisenda Avellaneda, a morir de fam per amor. La noia, que retransmetrà el seu deliri a través de les xarxes socials, esdevindrà idolatrada, imitada. Així doncs, la seva temeritat aviat esdevé una amenaça existencial que cal aturar.
La primera barrera infranquejable és el propi protagonista. Tan sols el nom ja em genera rebuig. Qui coneixeu que es digui Milet d’Arboç? No es podia dir, per exemple, Miquel Soler? No em negareu que es tracta d’un nom, com a mínim, megalòman que, imagino, ve de Tales de Milet. Si hi sumem que el paio està com un llum d’oli i que es gasta uns aires de filòsof de baixa estofa que tiren enrere, ja tenim tots els ingredients per odiar-lo fins a la fi dels nostres dies. I no us equivoqueu, a una novel·la no li demano que el protagonista em caigui bé o m’hi pugui identificar; li demano que em resulti versemblant i, amb tots els respectes, Milet d’Arboç no m’ho ha semblat gens ni mica.
El següent problema és l’elevadíssim to que plana per tota la novel·la. De nou, imagino que és intencionat. El que no sé és amb quina finalitat: Gorgoll vol ridiculitzar el protagonista o simplement vol fer gala del seu domini de la llengua? Si m’ho permeteu, em decanto per pensar que és una barreja de les dues. El resultat final, però, és una obra que resulta carregosa, pedant i tan enfarfegada, que cansa. I no és que no s’entengui el missatge que vol transmetre’ns, la qüestió és que de vegades, menys és més. Us deixo un exemple perquè veieu a què em refereixo i pugueu jutjar per vosaltres mateixos: “Milet d’Arboç, impregnat d’un escepticisme radical, no es creia res del que pensava, però sustentava la voluntat (no pas l’arbitrarietat) de fer possible la idealitat sense intenció de materialitzar-la, a la fi, en cap realitat sensorial”. M’enteneu ara? I així, al llarg de 130 pàgines.
Sap greu, la veritat… perquè darrere d’un protagonista detestable i un llenguatge tortuós hi ha un missatge potent. Jo crec que amb aquesta història l’autor ens vol enfrontar a un món distòpic en què el sentit comú ha deixat de ser el més comú del sentits i en què hi predominen els deliris de grandesa i les figures messiàniques a les quals tothom es vol assemblar sense valorar-ne les conseqüències i sense tenir en compte que s’està perdent tota singularitat. Un món, en realitat, molt proper al nostre.
Per resumir, diria que Gorgoll parteix d’una bona idea, al meu parer, mal executada. Com hauria canviat la història amb un grau menys de pedanteria i un protagonista amb els peus més a prop de la terra.
