Costa pensar en viatges, curts i llargs, en aquesta època de pandèmia i de confinaments perimetrals, però la literatura ens segueix permetent anar lluny, tan lluny com vulguem i seguir també les aventures de grans viatgers a través dels relats que van escriure dels seus viatges. I això és el que em porta a recomanar ara justament El río de la luz, de Javier Reverte.
Fa només un parell de mesos que va morir aquest autor madrileny, un dels meus escriptors de viatges preferit. Amb ell vaig viatjar a Grècia amb Corazón de Ulises i també a l’Amazones, amb El río de la desolación, de què ja vaig parlar en aquesta mateixa secció. És per això que, quan el 2011 estava preparant un viatge al Canadà i a Alaska, no vaig poder resistir la temptació de comprar-me El río de la luz, publicat feia tot just dos anys.
El llibre explica precisament un viatge que l’autor va fer l’any 2006 per terres del Canadà i Alaska seguint les petjades de Jack London i de tots aquells que es van deixar endur per la febre de l’or a finals del segle XIX: “Me emocionaba sentirme muy cerca de uno de los mitos literarios de mi infancia, de aquel escritor que relató en hermosas y vehementes narraciones la epopeya del Gold Rush, la carrera del oro. Y casi podía percibir su presencia al contemplar el mismo hermoso paisaje que él había contemplado y descrito algo más de un siglo antes”, explica l’autor en el primer capítol del llibre.
Reverte aconsegueix, com sempre, que el lector s’endinsi en uns paisatges i en una història que resulten fascinants. Cal destacar els dies en què, acompanyat de cinc amics, segueix el curs del riu Yukon amb una canoa i no sense trobar-se perills i dificultats:
“Miré mi reloj cuando, de pronto, como señalaban las guías del río, el viento se levantó. Eran las cinco. Noté en primer lugar, un golpe bajo mis pies y, de inmediato, sentí que la canoa comenzaba a bailar. Las ondas corrían a lo largo de las bordas. Unas lo hacían hacia el sur y otras hacia el este, en un bamboleo sin sentido; a cada minuto que transcurría, la violencia del viento aumentaba y las olas del centro del lago formaban espumarajos blancos.”
El viatge, que acaba creuant el Canadà en tren i fent la travessia de l’Atlàntic en un vaixell mercant, resulta una aventura fantàstica i et deixa amb la il·lusió de seguir les passes de l’autor i, a més, de llegir i rellegir Jack London. Val la pena, doncs, en època de manta i sofà, de posar el llibre de Reverte a la carta dels Reis.
