Fitxa tècnica

Títol original El río de la desolación
Autor Javier Reverte
Any de publicació 2004
Editorial Debolsillo

Ressenya

He viatjat a països per on passa l’Amazones, però encara no he vist mai el riu. Potser per això, encara que hi anés a prop i que era conscient que no veuria les seves aigües, vaig voler descobrir-lo a través de la literatura i ho vaig fer acompanyada d’El río de la desolación.

Javier Reverte (Madrid, 1944), periodista de formació, té una obra extensa en la qual destaquen novel·les i poemaris, però sobretot llibres de viatges. El río de la desolación, porta per subtítol “Un viaje por el Amazonas” i és el relat precisament d’això, d’un viatge que comença a la serralada dels Andes peruans on es creu que neix l’Amazones i acaba a la seva desembocadura al Brasil.

El de Javier Reverte em sembla un llibre de viatges fantàstic, una vertadera aventura i un descobriment d’uns paisatges, d’una gent i d’una història que tots hauríem de descobrir. El viatge comença amb la inseguretat d’on neix el riu probablement més important de la Terra: “este río parece convocar al desacuerdo. Si tomas un libro de geografía editado en Perú, leerás que el Amazonas nace en los Andes peruanos. Pero si el libro ha sido publicado por los brasileños, dirá que surge en la conjunción de los ríos Negro y Solimões, a la altura de la ciudad de Manaos, en territorio de Brasil.

Un viatge com aquest no es podia fer d’altra manera que navegant pel mateix riu, i és això el que fa Reverte: “La vida en un barco del Amazonas te despoja de una buena parte de tu sentido de la privacidad y del pudor. (…) Muchos pasajeros viajaban sin hamaca, dormían en el suelo, y si te alejabas un buen rato de la tuya, podías encontrarte al regreso que alguien había decidido echar un sueñecito en ella, ya que estaba libre.”

El llibre combina els records del viatge, amb les impressions i reflexions que li susciten els llocs i la gent que hi coneix, així com un repàs de la història del riu, del genocidi dels indis que vivien a les seves ribes i que han hagut d’anar fugint selva endins; i també la d’aquells traficants de cautxú i conquistadors que els van explotar i massacrar durant molt anys: “Sumados, pues, los datos de los dos principales países amazónicos, la población indígena originaria del Amazonas podría situarse –con un amplio margen de error- en una cifra que bordea el medio millón (…). Piénsese en lo que esto significa, en términos de genocidio, cuando sabemos que, al llegar los españoles a la región, habitaban en la cuenca del gran río más de seis millones de indígenas.”

Iquitos, Leticia, Manaos i Belem són les ciutats on fa escala el viatger, que acaba el seu recorregut per l’Amazònia amb una malària que el porta molt a prop de la mort.

Un llibre interessantíssim, doncs, que m’ha recordat com m’havia agradat el relat d’aquell meravellós viatge a Grècia escrit pel mateix Javier Reverte i que no deixo mai de recomanar: El corazón de Ulises.

 

AnteriorDe llibertat i guerres a l’ETC
SegüentLa Família Addams és ovacionada al Teatre Cirvianum de Torelló
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).