El passat 10 d’abril va estrenar-se el musical fruit de la compenetració de Nou69 Teatre i la Nota Teatre al Cirvianum de Torelló. Els actors, directors, tècnics i tramoies van veure com s’exhaurien les entrades i com la sala de butaques quedava immensament plena en les tres representacions que es tenien programades. Prop d’unes 1300 persones van deixar-se fascinar per l’encant d’una de les Famílies més internacionalment conegudes.

Arnau Jaumira
Foto d’Arnau Jaumira

Per la sort de no només aquells que no van aconseguir entrada, sinó també d’aquells que es van quedar amb ganes de repetir, des del teatre Cirvianum s’ha proposat la reposició del musical Els Addams a principis de la temporada que ve.

Les dues companyies, que ja ens tenen acostumats a grans produccions (La gran aventura d’en Lluquet i en Rovelló, Alguna cosa divertida va passar camí del Fòrum, Records a Broadway, La Gàbia), van apuntar alt i van assolir l’objectiu marcat pel director, Antoni Font, de presentar un espectacle polit en tots els aspectes. Van saber crear una simbiosi perfecta entre els actors, la música i el públic, que va demostrar un entusiasme exuberant amb aplaudiments espontanis i rialles gens dissimulades. Música, cant, ball, vestuari, escenografia i il·luminació encaixaven a la perfecció.

L’attrezzo va ser un d’aquests factors clau per fer que l’obra quedés visiblement ufanosa des de qualsevol punt del teatre. L’interior d’una casa amb les parets bufades, escletxes i humitats s’adaptava perfectament a cada un dels escenaris on discorria l’acció i donava el punt just de terror i misteri que demanen els Addams.

Ara bé, de por ben poca. L’argument nu ens narrava -o, més ben dit, musicava- la història d’amor de la Dimecres, la filla gran de Gómez i Morticia Addams, amb en Lucas Beineke, un noi provinent d’una família benestant i convencional d’Ohio. De bell nou, els murs que ha de travessar l’amor s’imposaven davant dels protagonistes, i aquestes mateixes parets feien brollar els temes més transcendents per a la humanitat.

Arnau Jaumira
Foto d’Arnau Jaumira

Més sovint del que ens pensem, no cal endinsar-nos en Shakespeare o deixar-nos seduir per les adaptacions musicals d’Àngel Guimerà per presenciar les ombres del temps -malgastat- que s’escola, per comprovar que no compartim referents o ideals amb els nostres pares o per demostrar que les excentricitats que tots tenim no són res més que una façana per amagar aquests sentiments universals, personals i intransferibles.

D’una manera encantadora i amb les veus dels 21 actors que afegien un adjectiu de grandesa i que podríem qualificar d’angelet si no fos per -precisament- la poca “normalitat” que volen despendre els membres del clan, tot aquest reguitzell de temes treuen el nas amanits amb una coreografia que fa que només hi hagi una cosa millor que cantar… Cantar i ballar!

Anterior‘El río de la desolación’, Javier Reverte
SegüentEstrenes de la setmana (17/04/2015)