Ja fa uns quants anys que tenim establerta una rutina molt marcada per assistir al Festival de Sitges. Encara que a tots ens agradi el cinema, hem de compaginar les projeccions amb la nostra feina i haver trobat la manera de poder gestionar-ho tot dos ha estat clau. Així que el primer divendres del festival ens solem traslladar al festival fins al primer dilluns (això si ho permet també el dia de la hispanitat, que per alguna cosa ha de servir aquest festiu que no celebrem). Aquest primer divendres arribem al vespre i només veiem una sola projecció. I no sé si per sort, casualitat o bé punteria, tenim la gran sort des de ja fa unes edicions d’encertar-la de ple. 

Aquest any no ha estat diferent perquè La vampira de Barcelona ha estat una sorpresa molt agradable. Lluís Danés dirigeix amb una bona destresa l’adaptació al cinema d’aquesta història fosca de la crònica negra catalana. A principis del segle XX, a Barcelona, hi van haver una sèrie de segrestos i assassinats de nens. Els crims es van atribuir a Enriqueta Martí i Ripoll, anomenada posteriorment per la premsa “La vampira del Raval”. Els crims van trasbalsar i commocionar la població i la història ha deixat en l’imaginari col·lectiu un seguit d’històries i llegendes cada una més sanguinària que l’anterior. Danés s’ha aproximat a aquest personatge amb una delicadesa i escepticisme que molt poca gent va ser capaç de veure. Va ser Enriqueta Martí realment la psicòpata sanguinària que tothom deia o simplement el cap de turc d’una societat corrompuda i malalta?

L’equip de la pel·lícula, encapçalat pel director, però acompanyat per intèrprets com Nora Navas, Roger Casamajor i Bruna Cusió entre altres artistes van presentar de cos present el film al passi a l’Auditori. La presentació va ser curta i dinàmica, però sí que hi va haver dos titulars molt importants per a mi. El primer, i seguint una mica el que comentava al paràgraf anterior: “no tot és el que sembla ser”, i el segon i el que em va deixar més preocupada: “ho vam fer amb un pressupost baixíssim”.  Tendim a vincular els pressupostos baixos amb la mala qualitat i aquest equip ha demostrat tot el contrari.

Desconec quin era el pressupost, però si això els ha permès fer una composició i muntatge com el de La vampira de Barcelona no puc fer res més que aplaudir la feina feta. No em vull pas passar de llesta i sonar com una pedant. Em fa molta ràbia quan la gent veu homenatges i mencions impossibles a totes les obres, però jo hi he vist molt de Fritz Lang i de El gabinet del Dr. Caligari (curiós que precisament aquesta edició del Sitges es dediqués a aquesta pel·lícula alemanya pel seu centenari) i aquest expressionisme alemany tan ben treballat amb ombres, clarobscurs i colors contraposats amb escenes en blanc i negre. En el camp del guió, Lluís Arcarazo i María Jaén han fet una feina excel·lent, força proper al From Hell d’Alan Moore, però mantenint sempre la crítica cap a aquella societat postissa, falsa i, sovint, despietada. Posen en relleu la veu del carrer, sovint més ignorada, i saben fer-la sobresortir per damunt de l’aristocràcia. 

I és així que, quan apareixen els crèdits, ens evoca una sensació d’haver anat al teatre d’ombres xineses  en què no tot és el que sembla ser i ens recorden que per pel·lícules així és perquè ens agrada el cinema.