Era 2016 quan Yeon Sang-ho va pulveritzar la taquilla coreana i va conquerir tots els festivals de gènere del món per on passava amb Train to Busan, incloent-hi Sitges i Terrormolins. Gran especialista en animació amb films crítics i crus com King of Pigs (2011) i The Fake (2013), ambdós vistos al Festival de Sitges, Sang-ho estrenava un díptic de temàtica zombie format per Seoul Station, d’animació, i la citada Train to Busan, d’acció real. No soc especialment amant del gènere zombie, però la brutal crítica socioeconòmica de la primera i el gran sentit de l’acció, la tensió i l’emoció amb un ritme endimoniat i uns personatges carismàtics em van captivar. Doncs bé, han passat 4 anys, i de nou de mà del guió i la direcció de Yeon Sang-ho ens arriba Peninsula (2020), film que tanca la trilogia zombie sota una enorme expectació en tot el món del cinema fantàstic.
L’autor era perfectament conscient que, fes el que fes a Peninsula, aquesta seria comparada amb Train To Busan i que clarament sortiria perdent. Així que, tot i seguir la vessant més blockbuster i deixant més al subtext la crítica social de Seoul Station (quasi mai esmentada quan es parla de Busan, per desgràcia), Yeon Sang-ho decideix desmarcar-se totalment de l’anterior pel·lícula i trasllada no només l’acció a 4 anys després dels incidents del tren, sinó que seguirem personatges totalment nous i amb una narrativa totalment diferent. Peninsula, doncs, se situa en una Corea totalment devastada per l’epidèmia zombie, on els supervivents viuen al marge de tota llei, i sempre cap a pitjor. Quasi podríem dir que els zombies són el menor dels problemes dels nostres protagonistes, ja que tot i la seva omnipresència acaben sent un recurs narratiu més, que no pas el motor de la història. Personalment ho trobo un moviment molt intel·ligent, ja que un “más de lo mismo” hauria estat poc perdonable. Altra cosa és que els resultats siguin tan bons com els dels films predecessors, i no és el cas.
Península no és una pel·lícula dolenta per se. De fet és difícil aborrir-se en cap moment de les quasi 2 hores que dura, però es perd en si mateixa en intentar encabir massa factors apocalíptics junts, de manera que recorda a films tan dispars com Jungla de Cristal o Mad Max: Fury Road, i fins i tot videojocs militars com Call Of Duty, fins al punt que es converteix en una mena de còctel episòdic més que en una narració cohesionada. I si a més, abusa del CGI al seu tram final, s’aconsegueix l’efecte contrari al que es pretén, i que no millora amb el seu melodramàtic i impostat final. Una llàstima, perquè el guió intenta ser original però va clarament de més a menys, la qual cosa deixa una sensació agredolça després del seu visionat.
