És curiós com arriben els primers dies de Festival de Sitges i comences a mirar films, i clar, et vas trobant amb gent de múltiples gustos i interessos i pocs cops coincideixes en quines pel·lícules es consideren “de primera necessitat”. No obstant, és curiós com quasi tothom tenia agendada una petita pel·lícula sobre una noia d’institut amb un greu trastorn del son que buscaria refugi en un experiment universitari sobre els processos que succeeixen en dormir. Així, Come True (2020), la segona pel·lícula del canadenc Anthony Scott Burns (de la qual també és el director de fotografia i el guionista), semblava que havia arribat sense fer massa soroll, però que despertava l’atenció de tothom. I tot i que sí que és cert que no tothom va sortit convençut del visionat, sens dubte ha estat una de les propostes més valentes d’aquest certamen.
El guió és aparentment senzill i sap aprofitar molt bé els seus factors potents. I és que una noia amb problemes per dormir sotmetent-se a un estudi del son no té per què ser res terrorífic; però si el film està a la Secció Oficial de Sitges 2020, sabem que darrera d’aquesta normalitat hi haurà un costat fosc, oníric, i inesperadament poètic. Un dels majors encerts de Come True és que quan es revela el seu veritable argument, la pel·lícula no baixa en intensitat, sinó que aquesta augmenta, i molt, i trepitja terrenys similars als dels (bons) universos paranormals de M. Night Shyamalan, però amb aquella inacció frenètica que defineix l’insà David Cronenberg. No obstant, no tot podia ser bo, i Come True arrossega un perill gros, i és jugar-se la integritat de tot el film amb un gir final que pot descolocar a més d’un, ja que deixa un sabor massa agredolç i de més Deus Ex Machina del que realment és. I davant d’una proposta tan interessant i esgarrifosa, entre la fina i onírica línia entre la innovació científica i la fantasia paranormal (i que no revelarem perquè és el que hi ha darrera de l’experiment a què se sotmet la nostra protagonista, una gran Julia Sarah Stone que amb només 23 anys sap carregar-se tot el film a les espatlles), que el guió s’ho juga tot a la carta del gir final és massa delicat, sobretot quan aquest final sí que conclou la narrativa pero obre vàries portes narratives que, com a espectador, potser no ve de gust obrir.
