Ara que posar-se a fer plans per a viatges llargs i llunyans encara ens costa una mica, potser val la pena pensar en llocs més propers, però que guarden també els seus tresors. És per això que fa uns quants dies vaig anar a parar a una altra de les Guies sentimentals que estan editant a Pòrtic. Ja havia escrit en aquesta mateixa secció sobre la Guia sentimental de l’Alguer, de Joan-Elies Adell, i ara m’he llegit la de Joan Todó dedicada al Delta de l’Ebre.

El llibre porta el subtítol de Diccionari perquè el seu autor adopta la forma enciclopèdica per explicar la seva relació amb el Delta, tal com ens justifica en l’Aclariment que obre la lletra A, perquè, diu, “aquest és un llibre ampliable.” I afegeix, “L’ordre alfabètic de les entrades, no ho negaré, és en bona mesura un caprici, però també una manera de permetre que us entregueu sense recança al plaer macedonià d’una lectura tastaolletes, discontínua.” A mi, però, que cercava llegir la guia de principi a final, no m’ha acabat d’agradar aquesta discontinuïtat volguda i, segur que encertada pels qui la llegeixin sobre el terreny, que hi ha volgut donar l’autor.

La Guia sentimental del Delta de l’Ebre és, de totes maneres, una bona forma d’endinsar-se al Delta i als seus habitants de la mà d’un autor que no hi va néixer ni hi ha viscut, però que l’ha visitat moltes vegades; que s’hi ha passejat, que ha preguntat i que és capaç de deixar-s’hi perdre com ho hauríem de fer tots nosaltres si volem conèixer bé aquest espai que, com ell mateix diu, a Regressió, potser d’aquí a cent anys ja s’haurà de parlar d’un Delta molt diferent, un Delta que ja gairebé haurà desaparegut.

He de confessar que llegir la guia de Todó m’ha ajudat a recordar la meva pròpia relació sentimental amb el Delta de l’Ebre, un lloc que vaig descobrir de petita quan uns tiets de la meva mare s’hi van comprar una caseta amb un bon hort. Moltes de les entrades d’aquesta guia diccionari, m’han tornat a aquells dies de pescar burrets a les roques de l’Ampolla, passejar-se per Deltebre, intentar entrar pagant com a resident a la piscina de Camarles, travessar l’Ebre amb la barcassa de l’Olmos, que no sé de què coneixia el meu avi però sempre parlaven una bona estona, i menjar tellerines acabades de recollir a les platges desertes que encara hi havia a finals dels anys vuitanta. Després hi he tornat força vegades, però Todó m’ha fet adonar de tot el que encara m’hi he perdut.

Així, anar al Delta de l’Ebre amb la Guia Sentimental a la motxilla és una molt bona idea tant si el voleu descobrir per primera vegada com si, com jo, voleu redescobir-lo o acabar de veure tot allò que us vau deixar.

 

Portada