Arriba l’abril i també Sant Jordi.
Hi ha poques celebracions capaces de transformar així els carrers: llibres a cada cantonada, roses, gent passejant sense pressa, parelles que s’intercanvien històries i flors… Hi ha una alegria compartida, la cultura desfermada i una ocupació de l’espai públic que té alguna cosa gairebé política —en el millor sentit de la paraula. És una festa preciosa i per això molts el consideren el millor dia de l’any. Per mi, si fos possible, seria festa nacional.
Però…
Des de fa uns anys, visc Sant Jordi amb una certa contradicció. M’encanta, però també m’incomoda. Perquè, al costat de la festa, hi ha una dimensió que se m’ha anat fent cada cop més evident: la seva cara més consumista, accelerada, gairebé compulsiva.
I com que soc dèbil (molt dèbil!) davant d’una bona coberta o una faixa ben escrita, he hagut de trobar maneres de protegir-me de mi mateixa, del màrqueting i de les massificacions. Així que, amb el temps, he establert tres mesures bàsiques de supervivència que aplico rigorosament cada 23 d’abril.
Primera mesura: no compro llibres aquell dia
Els compro abans o després. Sant Jordi el reservo per passejar, badar i mirar. Sense presses. Sense cues. Sense aquella sensació d’haver de decidir ràpid i malament. Perquè ja ens coneixem: acabaria comprant alguna cosa només perquè “fa bona pinta”, i després vindrien els penediments. Tot i que amb els anys es va afinant el gust lector, de vegades el màrqueting em guanya, no us penseu.
Segona mesura: evitar les grans ciutats
Especialment Barcelona. Només hi he anat un Sant Jordi a la vida, i encara ho recordo com una experiència propera al col·lapse. En sortir del tren vaig tenir la sensació que havia passat alguna cosa greu. Massa gent, massa estímuls, massa tot. Vaig pensar seriosament que no en sortia viva. Des d’aleshores, Sant Jordi és molt més agradable en pobles o ciutats petites, on encara es pot respirar, on no hi ha grans autors signant ni rius de parades, però si més no es pot passejar amb tranquil·litat.
Tercera mesura: fugir del soroll mediàtic
El moment en què comencen les llistes de més venuts, els pronòstics, els rànquings i les entrevistes als autors omnipresents… canvio d’emissora. Sense contemplacions. No vull saber què “toca” llegir. No m’interessa. Prefereixo el silenci, o fins i tot els esports, abans que aquesta mena de narrativa uniforme que converteix la lectura en una cursa.
Potser és una fase. Potser d’aquí uns anys tornaré a viure Sant Jordi sense filtres ni estratègies d’autodefensa. Tant de bo. Però, de moment, aquesta és la meva manera de seguir estimant-lo sense que em devori. Perquè Sant Jordi és una festa preciosa amb una omnipresència dels llibres i les roses, però també és un dia per recordar que llegir —llegir de veritat— és una activitat que va a un altre ritme, molt lluny del soroll, de les presses i de les multituds. I val la pena preservar-ho.
Imatge destacada
