Aquesta és d’aquelles pel·lícules que arriben al Festival de Sitges envoltada d’un gran ressò provinent d’altres festivals del món on s’ha projectat. És d’aquelles pel·lícules que són d’obligat visionat, per així dir-ho. I això és perillós, perquè un tendeix a crear-se expectatives, i tots sabem que normalment no es compleixen. No obstant, de vegades aquestes expectatives de gran film de gènere no només es satisfan sinó que fins i tot es superen amb determinats films, i si més no en el terreny personal, Relic (2020) ho aconsegueix, i amb nota.

Una pel·lícula totalment femenina, amb guió i direcció de Natalie Erika James, i amb un trio protagonista que encarna una nissaga familiar d’àvia (una fenomenal Robyn Nevin), mare (Emily Mortimer) i neta (Bella Heathcoat) que es veurà immersa en una espiral de terror a la mansió familiar on les dues últimes arriben després que l’àvia desaparegui sense deixar rastre, o això sembla. Òbviament, les dues s’instal·laran a la casa, i aviat començaran a passar coses fora del normal i fora del natural.

No és un film fàcil de digerir, sobretot per l’autèntica naturalesa de la història que narra, i que està latent sota tot un intel·ligent joc de llocs comuns en el cinema de terror junt amb moments totalment inoblidables com quan la neta s’endinsa massa en un traster, fet que desencadena el darrer acte de la pel·lícula. Amb una fotografia excel·lent i una direcció narrativa de cocció lenta, juga potser massa a provocar jumpscares (gràcies a una música massa típica), potser fet expressament per oferir una experiència terrorífica sota els cànons del gènere, però amb un subtext totalment innovador i fresc. Perquè si un sap entendre el missatge de la pel·lícula, el viatge que es realitza és apassionant. No obstant, potser aquí és on potser flaqueja la pròpia producció, ja que si no es capta què està passant realment en aquella mansió, Relic no passa de ser un film de terror, angoixant això sí, però típic, de “casa encantada” o de “casa amb presències”. Però no, Relic no va d’això, tot i que és el que passa. Tranquil tothom, no destaparé el missatge del film, però sí diré que l’escenografia narrativa del film està supeditada a un altre tipus de terror, de tragèdia d’ambient familiar i molt tangible. De fet, posaria la mà al foc que Natalie Erika James ha passat per una situació semblant a la viscuda pel personatge d’Emily Mortimer. Si algú ha vist el found footage The Taking of Deborah Logan (2014), pot fer-se una petita idea de què li espera a qui s’endinsi a la mansió de Relic, ja que juga amb factors bastant similars, però d’una forma totalment original, amb una atmosfera i un desenllaç i un rerefons totalment diferents. Personalment, una de les millors pel·lícules del festival.

 

Comparteix
AnteriorViure sense plàstic és possible!
SegüentBorat, la nova: les aspiracions de’n Marc Orra de convertir-se en el nou Boris Spassky
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.