Que sapigueu que avui no escric el que hagués volgut. Tenia pendent un anàlisi detallat sobre la gran novetat de Netflix, “Gambito de Dama”, però en Marc Orra en sap més que jo d’escacs i me’l ha robat de la manera més rància i passiu-agressiva possible: amb total prevaricació i extremada elegància. No li podia rebatre de cap manera. No hi havia contraatac possible. Mat. Directe. Obertura i guillotina. Vist com estava el percal, l’única alternativa viable era fer la crítica de Borat, la nova. No he estat a l’alçada, però he de cumplir l’estricta quota d’articles mensuals que em manen. Em sap greu, de veritat, però no vull que em fotin al carrer.

Encara que sembli estrany, aquest tipus de comèdia passada de rosca em cansa una mica. Sempre va igual. Al principi fa gràcia. Després resulta incòmode. I al final acabes la pel·lícula amb les mans al cap pensant en com algú ha pogut pagar per això. Ara bé, cal destacar que Sacha Baron Cohen sigui segurament l’últim gran mestre de la comèdia. El Rei de Reis, desbancant a Jesucrist i al gran Rupert Pupkin. Després d’un replantejament dels fets, el cinema de Sacha Baron Cohen es tracta de la millor resposta a la actualitat. Des d’Ali G fins al Dictador. No s’està de res. I quan dic de res, em refereixo a absolutament res: racisme, misogínia, antisemitisme, tràfic de blanques, feminisme (molt mal enfocat), sexe dur, incest, la pandèmia i, per últim, el gran funcionament de la política nord-americana. No hi ha pel·lícula més actual ara mateix que Borat. De veritat. El paio que es vestia amb aquella espècie de tanga gegant verd s’ha convertit en una cosa seriosa. De fet, de les més serioses que he vist aquests últims anys. I sí, a nivell de crítica social, es menja amb patates pel·lícules toves com Green Book o altres propostes acadèmiques que fan que els blancs d’occident ens sentim afortunats d’haver nascut heterosexuals i sense excessos de melanina a la pell. No, Borat  va directament a l’arrel.

S’han acabat els esdeveniments solidaris on tots els filantrops es vesteixen bé i donen diners per acabar amb la fam al món, o amb el sida o amb la pobresa o amb el que collons els faci sentir com persones útils i no com a sangoneres aristòcrates amb menys cor que una vedella acabada de passar per l’escorxador. De cap manera. Borat és la resposta a tota aquesta farsa, unes barricades com calen en contra del poder establert, un cop d’estat a la opulència dels capitalistes més fastigosos. Una pel·lícula antisistema que ja feia massa temps que esperàvem. Una dosi d’actualitat que fa vomitar, amb Donald Trump i tot el seu equip de presumptes delinqüents sexuals en el punt de mira. No vull fer espòilers, però Rudy Giuliani, l’ex-alcalde de Nova York i actual advocat de Trump en surt molt mal parat. I en directe. Fa que ens replantegem bastant les coses. I no només pel que fa a Estats Units. El missatge es pot extrapolar perfectament a qualsevol país capitalista on hi hagi cucs fastigosos infiltrats en els òrgans legislatius. I en els policials. I en els judicials. I en els educatius. I en els penals. I… bàsicament a tot arreu. Avui en dia és bastant difícil anomenar algun lloc on no hi hagi nazis infiltrats.

Ara, us aviso, si sou de retina sensible i preferiu que la realitat més crua no us entri al cos a pressió per un embut, val més que aneu a mirar Gambito de Dama. Suposo que en Marc Orra ja us en posarà al corrent. En sap moltíssim, de veritat, res m’agradaria més que acompanyar-lo en el seu futur viatge a Rússia per la pugna del títol absolut.

AnteriorCrítica de “Relic”. Festival de Sitges 2020
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.