Aquest fosc, trist i dur film de terror ha estat, en la meva opinió, una de les joies amagades d’aquest Sitges 2020. I és que Rent-a-pal (2020), l’opera prima de Jon Stevenson, que dirigeix i firma el guió, es basa en una situació tan aterradora com quotidiana i incòmode: la solitària vida als anys 90 d’en David, un “quarentón” que es veu abocat a cuidar de la seva mare, que està molt malalta i necessita atenció 24/7, però que es resisteix a acceptar el seu destí i s’apunta a un servei de cites a través de vídeo VHS, una espècie de Tinder ultra primitiu. Però tot començarà a canviar a partir del moment en què es trobi una cinta amb el nom “Rent-a-pal”, en la qual un misteriós home anomenat Andy (un fenomenal Will Wheaton) ha preparat l’amic ideal remot, una persona que t’escolta i que et comprèn i que vol ser el teu amic. Sense sortir del VHS.

He de reconèixer que la raó principal que em va fer escollir veure la pel·lícula va ser poder veure un Will Wheaton en estat pur a través de la cinta VHS, però Rent-a-pal ofereix molt més. Un magistral actor protagonista, Brian Landis Folkins, carregarà sobre les seves espatlles tot el pes dramàtic i terrorífic del film, que aposta (encertadament) per abandonar tota perspectiva fantàstica per apostar per una història tan realista i tan colpidora que ens farà viure tot un viatge als inferns del propi David, reflectits en rebobinats i replays continuats del VHS de l’Andy com a únic suport anímic, fins i tot quan sembla que l’amor truca a la porta. Perquè tingueu una cosa clara: si us penseu que la cinta VHS serà màgica i dirà una cosa o una altra depenent de l’estat anímic d’en David, esteu molt equivocats. Com ho vaig estar jo. Rent-a-pal no juga a això, i precisament aquest aspecte és el què la fa tan crua i tan trista alhora.

Apart del toc retro dels anys 90, un aire molt fresc després de la ja angoixant tornada dels anys 80, el guió es cou a foc lent, treballant tota la tragèdia que deriva de la situació del David i jugant amb la nostra empatia de forma deliberada. De fet, durant més de la meitat de metratge, Rent-a-pal és més aviat un drama familiar aparentment allunyat del terror, però està tot perfectament calculat: quan el terror arriba, arriba de debò, engegant-se tot un mecanisme de rellotgeria que rubrica un tercer acte per aplaudir. Brutal.

Comparteix
AnteriorCrítica de “Peninsula”. Festival de Sitges 2020
Següent“Paraula de jueu”, Martí Gironell
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.