Aquest fosc, trist i dur film de terror ha estat, en la meva opinió, una de les joies amagades d’aquest Sitges 2020. I és que Rent-a-pal (2020), l’opera prima de Jon Stevenson, que dirigeix i firma el guió, es basa en una situació tan aterradora com quotidiana i incòmode: la solitària vida als anys 90 d’en David, un “quarentón” que es veu abocat a cuidar de la seva mare, que està molt malalta i necessita atenció 24/7, però que es resisteix a acceptar el seu destí i s’apunta a un servei de cites a través de vídeo VHS, una espècie de Tinder ultra primitiu. Però tot començarà a canviar a partir del moment en què es trobi una cinta amb el nom “Rent-a-pal”, en la qual un misteriós home anomenat Andy (un fenomenal Will Wheaton) ha preparat l’amic ideal remot, una persona que t’escolta i que et comprèn i que vol ser el teu amic. Sense sortir del VHS.
https://www.youtube.com/watch?v=HUUWe9gbEao
He de reconèixer que la raó principal que em va fer escollir veure la pel·lícula va ser poder veure un Will Wheaton en estat pur a través de la cinta VHS, però Rent-a-pal ofereix molt més. Un magistral actor protagonista, Brian Landis Folkins, carregarà sobre les seves espatlles tot el pes dramàtic i terrorífic del film, que aposta (encertadament) per abandonar tota perspectiva fantàstica per apostar per una història tan realista i tan colpidora que ens farà viure tot un viatge als inferns del propi David, reflectits en rebobinats i replays continuats del VHS de l’Andy com a únic suport anímic, fins i tot quan sembla que l’amor truca a la porta. Perquè tingueu una cosa clara: si us penseu que la cinta VHS serà màgica i dirà una cosa o una altra depenent de l’estat anímic d’en David, esteu molt equivocats. Com ho vaig estar jo. Rent-a-pal no juga a això, i precisament aquest aspecte és el què la fa tan crua i tan trista alhora.
Apart del toc retro dels anys 90, un aire molt fresc després de la ja angoixant tornada dels anys 80, el guió es cou a foc lent, treballant tota la tragèdia que deriva de la situació del David i jugant amb la nostra empatia de forma deliberada. De fet, durant més de la meitat de metratge, Rent-a-pal és més aviat un drama familiar aparentment allunyat del terror, però està tot perfectament calculat: quan el terror arriba, arriba de debò, engegant-se tot un mecanisme de rellotgeria que rubrica un tercer acte per aplaudir. Brutal.
