Abans de res, m’agradaria explicar-vos què és la rapa das bestas, ja que a part de ser l’escena inicial del darrer film de Rodrigo Sorogoyen, és una metàfora doble cap als protagonistes i, de rebot, cap als espectadors. La rapa das bestas, com deia, és un costum anual molt propi de Galícia que consisteix a fer un cens de les manades de cavalls salvatges per marcar-los i tallar-los la crin d’una forma tan complicada com artesanal i, per què no dir-ho, vistosa: els coneguts com a aloitadores són els encarregats de, en una coreografia digna d’una barreja entre la lluita grecoromana i el sumo, immobilitzar els cavalls —salvatges, recordem-ho— i tallar-los la crin.
La seqüència inicial de la pel·lícula As Bestas és justament això, filmat a mode documental per aloitadores de veritat en plena acció, i acaba amb la respiració agitada del cavall, que de mica en mica sembla tranquil·litzar-se. I precisament això, aquest terror de sentir-se acorralat, atrapat, indefens, intranquil és el que experimenta l’espectador durant les quasi dues hores i mitja que dura aquest western rural d’alta muntanya gallega en què un matrimoni francès ha decidit viure en una petita aldea i només vol pau, tranquil·litat i conrear el seu petit hort, però el contracte de venda de terres per instal·lar-hi una infraestructura d’energia eòlica tensarà la convivència amb alguns dels seus veïns, gallecs de muntanya i que apenes han sortit d’aquella contrada. Una mena d’“Alcarràs”però amb molta més mala bava. Però molta més. I és que Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña —coguionista— desenvolupen una història molt seca, de molts grisos, on no hi ha bons ni dolents, sinó bones i males accions i bones i males decisions. I l’espectador queda tan indefens com les pobres bestas en plena rapa davant d’aquesta atmosfera crepuscular en un lloc idíl·lic com l’escenari natural i preciós on se situa l’aldea —completament real. De fet els habitants surten a la pel·lícula com a extres o, fins i tot, secundaris—. A més, basada lliurement en la història real de Martin Verfondern i la seva parella, que el 2010 van patir a la seva pell una situació amb massa similituds amb la de la parella francesa del film. “Y hasta aquí puedo leer”, que deien a l’Un Dos Tres. Si us voleu informar del cas, millor feu-ho després de mirar el film o us endureu bastants spoilers. Només dir que Sorogoyen va explicar a la roda de premsa que va oferir dins del Festival de Sitges amb Isabel Peña i amb un dels actors protagonistes, Diego Anido, que van decidir canviar la nacionalitat dels estrangers d’holandesa a francesa per la rivalitat inherent França-Espanya que hi ha des de temps immemorials, i que servia per accentuar i explicar una hostilitat ja iniciada quan comença el film.
Cal destacar les excel·lents actuacions de la parella protagonista —Dénis Menochet i Marina Foïs—, però si hi ha dos personatges que sobresurten és la parella de germans gallecs encarnada per l’esmentat Diego Anido i un apoteòsic Luis Zahera, que es menja la pantalla en cada fotograma en què apareix. I és que en un festival com el de Sitges, on el terror està tan present en forma d’esperits, monstres, dimonis, possessions, assassins en sèrie, zombies, mutacions genètiques violentes i un llarg etcètera, crec que hi ha pocs personatges en tot el Sitges 2022 que facin tanta por com l’interpretat per Luis Zahera. I és que en els llargs plans seqüència de converses a la cantina del poble (i que no fan sinó emfatitzar encara més l’atmosfera de western de la pel·lícula), les seves paraules i el seu tarannà posen la pell de gallina. Sobretot, perquè ell i son germà són, per sobre de tot, humans, i uns perdedors que busquen una sortida a la seva “vida de merda”, embotits en una muntanya on no hi ha mainada i on tot i tothom fa pudor de fems. I potser no comparteixes les seves maneres, però sí les seves sensacions. I això sí que fa por.
Sorogoyen sap bascular perfectament el ritme de la pel·lícula barrejant el ja citat western amb el thriller i el drama. També va comptar amb una gran ajuda: la mare natura. A la roda de premsa va confirmar que la claustrofòbia que produeixen el poble i els seus habitants sobre la qual li vaig preguntar personalment, així com l’atmosfera crepuscular que va agafant la pel·lícula en un crescendo imparable, van ser possibles gràcies a l’aturada de rodatge que van fer, ja que van rodar la pel·lícula de forma cronològica —cosa impensable en rodatges—, amb la primera meitat de pel·lícula en un setembre especialment càlid i estiuenc i la segona meitat en un octubre fred en què, fins i tot, va nevar. I aquest entorn natural tan idoni, igual que va succeïr amb Irati de Paul Urkijo, va ser clau per dotar As Bestas de vida pròpia. I què dir de la inquietant música d’Olivier Arson, per la que també li vaig preguntar, on va confessar que va dur el compositor al mateix rodatge perquè visqués el lloc i la història. D’allà van sortir aquests ritmes quasi tribals que persegueixen, com la rapa das bestas, la indefensa parella francesa protagonista i, ho reitero per enèssima vegada, l’espectador.
Un dels films de l’any. Així de clar i contundent ho sento. Si cal apostar per una forta competidora de cara als propers Goya, sens dubte As Bestas té molts números per arrasar amb tot.
