«La mediocritat és contextual».

—David Foster Wallace

«Cada vegada més tinc la sensació d’estar fent una imitació barata de mi mateix».

—Chuck Palahniuk, Asfixia

 

Dimecres, 9 de novembre de 2022

 

Surto de casa sense possibilitats d’anar net. La maniobra de Murphy per fer-me sentir com un corresponsal de guerra en ple alto al foc sembla que comença a fer efecte, i és que disposar d’una dutxa en condicions és un requisit indispensable quan vas de feina fins al cul. Dutxa freda per despertar-se. Dutxa calenta per relaxar-se. Pot semblar senzill, però res del que està passant aquests dies és senzill. Quan semblava que tot funcionaria a la perfecció se m’ha caigut a sobre un allau logístic de mobilitzacions administratives que m’impedeixen pensar amb claredat. La pel·lícula era a les 17:15 i jo ben just per agafar el tren. Tal i com entro al metro, intento marcar el bitllet —igual que fa tothom que té respecte per les entitats públiques—, però per algun motiu que no aconsegueixo analitzar, tinc un home calb al costat clavant-me cops de maluc, intentant esmunyir-se per la meva porta d’entrada. Després de picar, l’home ha iniciat una samba batussera fins al meu carril d’accés. Per què? Si la seva intenció era passar-me a davant ha escollit un moment terrible. En detectar la presencia de dos individus, el torn giratori s’ha bloquejat. Com que els dos havíem picat, ara és impossible tornar a picar.

—Es pot saber què collons estàs fent? —la impaciència m’esquinça la bona educació i s’obre pas pel conducte de la bilis. A aquest pas, faré tard i no m’ho puc permetre. Després d’aquests dos dies de pura negligència, estic segur que els editors en cap em fotran una cossa al cul. Una cosa és que les informacions existents sovint puguin haver estat alterades per la meva falta de percepció objectiva, però el fet que aquestes informacions es converteixin en un informe detallat sobre el motiu de la meva no presència, podria representar una carta d’acomiadament en tota regla.

—Jo? —per molt que a aquest tros de quòniam li falti context, està clar que si perdo el tren la culpa del meu fracàs com a cronista serà seva. Exclusivament seva.

—Però que no veus que el teu accés és a la dreta? Si està indicat a tot arreu —li assenyalo la fletxa que indica el cantó d’entrada de forma inequívoca però que l’home ha decidit ignorar com els termes i condicions de servei d’una empresa de telefonia. Fot mandra fixar-s’hi, però si no ho fas acabaràs fotent enlaire el dia de tothom, inclosos els que no en tenim la culpa.

L’home esclata en una rialla incontrolable.

—Ostres, sí, sí, ja ho veig… ha ha ha… ui, ui, quin dia que porto —tal i com diu això el mato amb la mirada. Si no fos perquè em fa patir perdre el tren el denunciaria a les autoritats en comptes de dir-li «no passa res» amb un somriure fals als llavis.

Com que el pallús ha bloquejat el torn, em veig obligat a saltar-lo amb el bitllet a la boca per deixar palès que no m’estic colant.

—Eh! Tú! Qué haces! —tal i com passo cap dins, m’assalten dos vigilants de seguretat. Porten un gos amarrat que fa cara de passar gana i l’últim que vull és ser el seu berenar, així que els hi explico la situació de la manera més clara possible.

—Ya.

—…

—Pues…

—…

—Vale.

—…

—Esto no puedes hacerlo porque… —tot i veient que tothom té raó i que l’únic culpable no és a la conversa, cap dels participants sembla voler cedir. Un buit comunicatiu digne de la Moncloa. Com això segueixi així em veig pidolant feines com l’Albert Rivera. A diferència d’ell, però, jo no sóc aquí amb la missió de rascar-me els ous. M’agrada pensar que per moltes negligències que hagi pogut cometre en el passat segueixo sent un bon professional.

Quan em deixen anar, surto disparat cap a l’andana. El metro marxa a la meva cara. 5 minuts pel pròxim.

 

***

 

Entro a la Peni amb el cor a la boca. L’absència de l’autoestopista ferroviari ho fa tot més difícil. Em faltava informació sobre l’arribada dels trens, si anaven amb retard o si anaven a l’hora. Si anaven plens o si anaven buits. Si paraven o eren directes. Tot i la vaga, l’R4 que havia d’agafar ha sortit puntual. Està clar: mai hi ha complicacions quan les necessites.

—Antes de empezar, me gustaría comentar un par de cosas —l’Antonio Rosa, el copresentador oficial d’aquest any, es belluga inquiet per l’escenari—. La primera: las sesiones de hoy os van a gustar. La segunda: hace unas semanas encargamos unos quinientos donuts para las doce horas, pero parece que les pareció poco, así que antes de empezar la sesión vamos a sortear dos cajas de cuarenta o cincuenta unidades para que os las llevéis a casa… porque, claro, pedimos quinientos y nos llegaron tres mil quinientos. Vamos, que se acabó la dieta…

Abans de començar fan diverses preguntes. El primer que l’encerti s’endurà aquest magnífic lot d’introducció a la diabetis. Per fi algú es preocupa per nosaltres.

La primera sessió de la tarda és Seire, de Kang Park, una pel·lícula intimista sobre el dol, la pèrdua, la maternitat i les relacions de parella. Si no fos perquè la pel·lícula comença amb un malson de pomes podrides, juraria que he tornat a Donosti.

Us poso en context: el seire és un període de vint-i-un dies en què se suposa que la gent ha de vigilar al màxim el seu comportament. No es permet la visita d’estranys per protegir al recent nascut de la mala sort.

El protagonista, un home de mitjana edat que està casat amb una dona molt supersticiosa, rep un missatge informant-lo d’un funeral. Després d’haver estat somniant ininterrompudament amb pomes podrides, hi ha alguna cosa que no rutlla. Per la cara que posa l’home i el secretisme amb què es comporta davant la seva dona, intuïm que es tracta del funeral d’algú conegut. Si us he de ser sincer, a partir d’aquí començo a perdre la pista de què passa. Els personatges són molt similars entre ells, tant que oblido qui era el protagonista. Després d’una estona de sal a la porta, pedres a les butxaques i altres infinites maneres de combatre el mal d’ull, els nadons de l’edifici on viu tot el repartiment, es comencen a morir. Els embarassos van malament. Trigo com a mínim trenta minuts a entendre que era una pel·lícula de fantasmes. Això sí, els coreans saben com gravar les coses per fer-les rellevants. No sé ben bé què he vist, però el mal rotllo que porto ara a sobre no me’l treu ningú.

En aquest punt entro en conflicte. Tinc una reserva de quatre pel·lícules però se’m solapen. Zalava, d’Arzalan Amiri, em queda a mitges en pro d’una cerveseta i un tall de pizza mig calent. Si vull arribar a Lagunas, d’en Marc Carreté, he de prioritzar. I sembla que de moment no m’estic perdent res a banda de més gent supersticiosa que ha de lluitar contra fantasmes malignes i dimonis invisibles. L’elecció és senzilla. Necessito canviar d’aires. Sortir una estona de La Peni i allunyar-me del focus principal. Fa massa dies que em passejo per aquí i els de l’organització em comencen a mirar amb mala cara. Mai els hi ha agradat que surti a fumar entre sessions, encara que només ho expressen de forma passiu agressiva. Endavant, endavant.

El Foment Cultural i Artístic, on es fa la projecció especial, està pràcticament buit. Després de lluitar per entrar contra el sistema d’accessos (aquest cop per un problema informàtic), m’assec sol en una taula. L’aire que es respira és diferent. Més formal, però alhora, molt més decadent. Ben bé al bell mig de la sala, observo com entra part de l’equip tècnic de la pel·lícula, entre ells en Marc Carreté, carregat de bosses amb el logo de Churruca, aquell cuiner que es llepa el bigoti davant la sumptuositat oliosa dels seus productes. Tal i com acaba el discurs de presentació llença les bosses enlaire perquè les agafem tots aquells que les necessitem. Pel que sembla avui és el dia dels regalets. D’alguna manera el karma havia de decantar-se a favor dels menys afortunats.

Quan comença la pel·lícula, els quatre gats que estem aquí asseguts fem més soroll que la majoria del públic que hi ha a La Peni. Serà que tots els conflictius ens hem mogut cap aquí?

Amb en Joan Frank Charansonnet a la pantalla, borratxo com ell sol, s’inicia una espiral de bogeria fundamentalista que acaba per omplir la sala de sang i improperis. Un home obsessionat amb la justícia divina disposat a carregar-se tot Déu per mantenir el seu germà (un paio que no veiem mai que pel que sembla té problemes d’agilitat mental) a ratlla. Les coses es compliquen quan l’amiga prostituta del borratxo religiós desapareix al darrere d’un rastre de cadàvers putrefactes sense cap. Tenint en compte que es va gravar en 12 dies, passa la mar de bé. Típica sèrie B de diumenge. Mai falla.

A la sortida no em dona temps de quedar-me a l’última sessió. L’últim tren passa a les onze i només queden deu minuts. Afortunadament, els meus càlculs no han fallat. Sóc a l’estació quan el tren treu el morro.

Un cop a dins, el terror: «Aquest tren només arriba fins l’Hospitalet. Un cop allà caldrà fer transbord a la via 12». Mai m’hagués imaginat que la veu fina dels anuncis per megafonia podia arribar a sonar tan escandalosament pertorbadora. Salto d’un bot quan arribem a L’Hospitalet i corro per arribar a la via 12, ja que el sistema de vies de L’Hospitalet és famós per la seva magnitud. Passos de vianants llarguíssims i desenes de vies que comparteixen caos.

M’assec i miro el mòbil. 3% de bateria, suficient per escoltar música fins que arribi a casa. De sobte, alguna cosa torna a anar malament. Algú ha decidit apagar els llums i abandonar-nos a la nostra sort. No hi ha ningú que controli la situació. Els panells informatius, desfasats. La impossibilitat d’arribar a casa per seguir sent persona l’endemà es veu cada vegada més llunyana. Potser, amb prou sort, si escullo bé el seient, podré dormir fins que el collons de vagó torni a arribar a Molins.