«Només una cosa és més dolorosa que aprendre de l’experiència, i és no aprendre de l’experiència».

El principi de Peter— Laurence J. Peter

 

Dissabte, 5 de novembre de 2022

 

Fa massa dies que em llevo d’hora, i això que ahir era el primer dia de festival i la sessió inaugural no començava fins les nou. Aquest any he transmutat en un ens ple de maldecaps i responsabilitats, amb un manyoc de tentacles burocràtics i monyons econòmics que pesa que no vegis, i no estic segur que pugui amb totes. Tenint en compte que novembre és un mes destinat a provocar l’ansietat més despietada a tots els autònoms existents, crec que he estat massa optimista a l’hora de proposar-me com a cronista principal. El problema recau en què els editors en cap em reclamen uns temps que no sé si podré complir. «Escapça uns minuts d’aquí, retalla una mitja horeta d’allà, i si dines tard no passa res, dorm una horeta menys i parla amb el gestor, per veure si et pot ajudar amb els horaris, no sigui cas que només es dediquin a tramitar impostos…», una massacre temporal que em té el cap més destrossat que la bateria de Lars Ulrich.

No sé si hauria de ser tan pessimista sabent que ja soc al tren i que ja són pràcticament les onze del matí.

Ves-li amb la cantarella a qui et vulgui escoltar, que aquests plors de nen petit no són més que un refregit de les teves penes de cada dia.

La meva veu interior —veu que només apareix quan tinc molta son— té raó. Em passaré el matí veient pel·lícules, l’activitat preferida de qualsevol nen de la ESO que s’estigui avorrint a classe de naturals. Si quan m’asseia al pupitre —sempre sol, castigat per parlar— escoltant els crits de la Núria Torrents —una dona que sempre arrossegava amb molta pressa un projector de diapositives pels passadissos— m’haguessin dit que aquest seria el meu futur, hagués dormit més. Almenys ara no aniria a veure les pel·lícules amb son. Per molt que la gent digui que el dormir no es pot guardar, estic convençut que sí. Per molt que diversos estudis hagin demostrat que l’ésser humà dorm entre vint i vint-i-cinc anys de la seva vida, estic segur que es poden acumular. Dormir-ne quatre de cop i saltar-te les classes de la Núria Torrents. Aparèixer de sobte a batxillerat i dormir-ne un parell més. Viure amb màxima intensitat els deu següents i tornar-ne a dormir cinc quan ja saps de quin peu calça Hisenda. Dormir-ne deu més per si de cas. Viure adormit tots els anys de cotització i despertar-te de veritat —com si anessis esnifat de cafè cada matí abans d’anar a treballar— els dos últims. Estar despert tot el que queda de jubilació fins tenir demència o molt mal d’ossos. Dormir una altra vegada, la definitiva. Tal i com la falta de son, els deutes i les obligacions es van acumulant a mida que passen els anys, és perfectament lògic que es pugui guardar el dormir. L’únic inconvenient de tot això serien els possibles problemes d’higiene. No canviar els llençols durant quatre anys crida sarna.

Dormir-ne un parell fins que es mori.

Definitivament té sentit.

El fet que no hagi vingut en Marc em té fet una bola de nervis. Hauré de conviure amb mi mateix durant aquestes quatre hores de dissabte —dormir-ne una—, i ara no sóc ni capaç d’entendre d’on ha vingut tot això. Llegir tant Nova express m’està deixant el cervell més foradat que els formatges de la pel·lícula d’ahir. Putos suïssos.

La primera sessió que toca és Everybody Dies by the End, d’Ian Tripp i Ryan Schefer, un mockumental sobre un making of bastant fora de to. Com que de moment no he tingut problemes i vaig sobri, em veig amb prou dignitat com per parlar-vos de veritat de la pel·lícula. Seieu fort, que això no passa sovint.

La cosa comença amb una entrevista bastant calenta a un director de terror —una mena de barreja entre Robert Eggers, George Lucas i Ed Wood— per part d’un home amb americana i un posat seriós. L’home de l’americana i el posat seriós li fa la tipiquíssima pregunta capciosa: «No et fa patir que la violència de les teves pel·lícules influeixi en el comportament dels nostres joves?». La puta pregunta que ningú vol haver de respondre —el cinema és cinema, no?—, però que quan toca, toca. El director aquest s’enfada de primeres. Ho veu absurd. «Què vol dir això?», diu. Després s’enfada més i més i més i més i més. Escup al terra. Se segueix enfadant. Es baralla amb el decorat. I més. Crisi nerviosa. I més. Silenci. «Soc un farsant», sentencia. Títol: EVERYBODY DIES BY THE END.

Amb aquesta premissa comença l’aventura de dos documentalistes de Vimeo, contractats per aquest mateix director farsant. Ells tenen la intenció d’involucrar-se al rodatge i fer un dels making ofs més èpics de la història del cinema, el gran retorn d’Alfred Costella. Al, per als amics. Segons avança la trama, es comença a intuir alguna cosa, però al cap de deu minuts ja està més que clar. Pretenen rodar una pel·lícula snuff i documentar-ho. I al final es moren tots —no em podeu dir aixafaguitarres perquè el mateix títol ja ho diu— i a mi m’agafa son una altra vegada. Ni tan sols que el director fals del fals documental s’hagi ficat falsament dins duna picadora falsa de carn per generar una explosió falsa de sang falsa pot fer que avui sigui un fals. Sense més. Ni reclamacions ni aplaudiments. Exactament el que li demanes a la primer pel·lícula d’una doble sessió de Sèrie B dissabtera.

The price we pay, de Ryûhei Kitamura, ja ha començat. Ni temps de pair.

El primer que puc veure quan s’il·lumina la pantalla és que hi surt l’Emile Hirsch, el nano aquell que ho deixava estar tot i s’acabava morint de fred a dins d’un bus blau a Into the Wild. Bé, al final em sembla que es fica a dins de l’aigua en pilota picada, no ho recordo bé. El cas és que aquest paio és bo. Ha treballat amb directors de pes. Tarantino. William Friedkin. Em cau la baba només de veure-ho escrit als crèdits inicials, però me la eixugo de seguida perquè resulta que no m’agrada res del que veig. Tot i ser una mena d’homenatge de The Chainsaw Massacre, no em convenç. La imatge està cremada i la trama és més aviat òbvia. Uns atracadors que s’han passat de frenada i, sense voler, han acabat ficats amb una noia-hostatge enimig d’un operatiu incestuós de tràfic d’òrgans. Ja, sí, molta sang. Un ull a la virolai. Un peu escapçat. Amputacions. Una mort final del dolent després d’una persecució absurda entre una andròmina humana de dos metres i una coixa descalça. Filferros i un engranatge rebentador de carn pàl·lida. Tot i el meu verí, això sí que val la pena. Una mort final guapíssima. Sí. D’acord. És millor que una classe de la Núria Torrents.

Surto de la sala i m’encenc una cigarreta. L’autoestopista ferroviari m’espera amb un somriure.

—Has vingut! —em diu amb una rialla a la cara.

—Sí, noi, és millor que una classe de la Núria Torrents —no sé perquè li he agafat aquesta mania, era una dona la mar de maca.

—Com dius?

—Res, deixa-ho estar, és que avui estic fent bé la meva feina.

L’autoestopista ferroviari aixeca les celles en senyal de comprensió. Avui explico les coses tal i com ragen, insípides i reals, com un bon professional. Si en Marc fos aquí ara mateix, n’estaria orgullós.