«Si no saps on vas, segurament acabaràs en un altre lloc.»

—Laurence J. Peter

 

 

Dilluns, 7 de novembre de 2022 (Filtració n. 1)

 

Després d’empassar-me un cafè roent reviso el correu. A causa de les implicacions temporals que ha tingut aquest festival en el meu horari laboral, m’he vist obligat a posposar certes obligacions, i una d’elles era saber si algú necessitava dels meus serveis. El que em trobo entre una acumulació monumental de correus brossa, però, no és cap proposta de col·laboració ni cap pagament realitzat, sinó un correu d’en Tariq Porter, el cap de premsa del TerrorMolins, enviat el 29 d’octubre que diu el següent:

 

«Des del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei lamentem comunicar que, a causa d’un acte de vandalisme organitzat, ens hem vist obligats a prendre la decisió de suspendre cautelarment l’edició online d’enguany per a preservar la integritat de les obres programades a Filmin».

 

Drama. Els primers símptomes d’inquietud m’arriben quan em dono compte que fa vuit dies que no reviso el correu. Quin professional com mana dins els seus cabals no revisa el correu cada dia? Començo a suar la gota grossa només de pensar que fa vuit dies que no sé què passa al festival. Segons l’encàrrec encomanat, la promesa de veure pel·lícules durant tota la setmana era una cosa ferma. Avui tenia gestions i m’havia guardat el dia per veure les pel·lícules del festival a l’hora que més em vingués de gust —tenint en compte que us havia promès un spa à la cinephile, què menys que fer-vos alguna crònica des de la comoditat del sofà de cas—, però d’alguna manera he aconseguit acabar fent el passerell.

Amb raó el dia de la inauguració tothom anava de bòlit. I amb més raó encara es va allargar tant la presentació inicial. I jo tan ample, pensant que hi havia hagut un lapsus amb els presentadors. Un venia d’última hora i l’altre feia la presentació acordada. Té tot el sentit del món.

M’encenc una cigarreta i intento calmar-me. Avui, tot i que no he de lidiar amb els horaris de la Renfe, estic esperant un tècnic perquè ens instal·li la fibra amb una companyia més barata. Si una cosa és més problemàtic que esperar el tren que arriba amb retard per vaga és intentar-li explicar al tècnic que no pot tirar cable des de la façana. Per molt que ja ho sàpigues i li facis saber, ell necessita comprovar-ho i fer les fotografies pertinents per poder justificar l’estona extra d’un cafè furtiu. Al cap de cinc minuts ja serà fora, però farà veure que hi ha hagut molts problemes. I és que tenir un horari rigorós que cal complir dona molt poc marge de maniobra. Quan el paio ha marxat torno a trucar a la companyia telefònica per intentar resoldre la situació. «NECESSITEM DEIXAR DE PAGAR TANT», els hi dic —majúscules incloses— perquè em facin venir un altre tècnic el més abans possible. Demà m’esperen quatre sessions importants a la nit i no me les vull perdre. No puc seguir lidiant amb l’administració. Simplement perquè no vull.

 

Dimarts, 8 de novembre de 2022 (Filtració n. 2)

 

Després de deixar tancades totes les possibles fuites logístiques em faig una dutxa i em cargolo un trinxat. Definitivament vaig bé de temps, així que no tinc perquè menjar-me la vaga de Renfe serè. Em calço les botes i faig les últimes pipades, disposat a marxar, però sento que algú esta recremant el timbre —I ara què collons passa?—. El veí de baix, xop de dalt a baix, està histèric.

—L’aigua! Tanca l’aigua!

—No hi ha cap aixeta oberta. De fet estava a punt de marxar.

—No, no. Truca a qui hagis de trucar però necessito que vinguis a veure una cosa.

—De veritat que tinc…

—No sé què coi ha passat però tinc una gotera a casa que sembla el Llobregat. Hauràs de trucar un tècnic perquè s’ho vingui a mirar, perquè jo no puc estar-me la tarda així. L’aigua ha d’haver fet contacte amb algun cable principal perquè estic sense llum, i no m’atreveixo a tocar res, no sigui cas que m’enrampi.

La verge santa. Ni fent bé les coses hi ha manera de passar una setmana tranquil. Quan entro al seu pis, la seva dona està fregant el terra. Ens fa esperar un moment, vol posar papers de diari perquè no ho embrutem tot. Tal i com em fa passar a l’habitació on hi ha hagut la fuita entenc la magnitud de la catàstrofe. Els prestatges estan plens de cassoles i olles, plens a vessar d’aigua semitransparent.

—Ho veus? Això ha de sortir de la vostra dutxa. N’estic segur —nota mental: «cancel·lar tots els compromisos»—. Caldria que truquessis a l’assegurança i al propietari. Nosaltres ara trucarem un tècnic de urgència i és possible que haguem de pujar per revisar què ha passat —segona nota mental: «endreçar el pis».

Les meves obligacions m’han superat. Sense marge de maniobra, m’he vist assaltat per la llei de Murphy amb tota la traïdoria possible. Pensava que estava en pau amb el cosmos, però no. Pensava que podia tornar a començar, però no. La mateixa merda de sempre en un envàs diferent. L’única solució possible sembla ser la de posseir algun cos que tingui una rutina marcada, sense inconvenients en la seva agenda, el cos d’algun contable o funcionari —nota mental: «demanar-li al tècnic a veure si hi ha algun espiritista de guàrdia».

Agafo el telèfon i comença l’aventura administrativa. Ara més que mai necessito semblar professional. Potser tots aquests dies han estat una preparació per aquesta prova de foc. M’emmirallo, poso la meva millor cara de professional i repeteixo en veu alta: «No he manipulat indegudament el desguàs… No he manipulat indegudament el desguàs… No he manipulat indegudament el desguàs…»

Si a en Travis Bickle li va funcionar, estic segur que a mi també.