Va arribar sense fer massa soroll; només amb el ressò de ser l’opera prima del català Luis Tinoco, autor d’un curtmetratge visualment espectacular i amb un agredolç rerefons titulat Caronte que posava al món el seu estudi de VFX, Onirikal Studio. Però tots els qui vam tenir la sort de gaudir de La Paradoja de Antares en pantalla gran, vam sortir fascinats per aquesta història tan petita i tan enorme alhora, estructurada en un sol lloc —un laboratori d’astronomia afiliat al SETI— i un personatge protagonista que protagonitza quasi el 100% de les escenes, i que l’actriu Andrea Trepat sap conduir de forma notable i amb un guió molt més complex del que sembla a simple vista.
Abans mencionàvem el curtmetratge Caronte, i dèiem que era un meravellós aparador de les capacitats de l’estudi per fer efectes especials, però qui esperi trobar-se el mateix a La Paradoja de Antares, va molt però que molt errat. Luis Tinoco ha sabut donar la volta i passar d’atordir amb uns efectes especials excel·lents una història potser no tan brillant —com passava a Caronte— a explicar una història petita i enorme alhora amb una premisa absolutament delirant: una astrònoma rebrà la que sembla el primer senyal de vida extraterrestre alhora que una tempesta huracanada amenaça tota la instal·lació del laboratori i confina la població. Per acabar-ho d’adobar, el seu pare s’està morint a l’hospital i li queden poques hores de vida. El què més sorprèn de tota la història, però, és l’arc de transformació de la nostra protagonista, amb la que rarament empatitzarem com a espectadors. I és que el debat feina o família, i alhora ciència o humanitat (fantàstica la dualitat filosòfica micro-macro a dues bandes) està més igualat del que hom, com a espectador, esperaria. Però tot i que és deliberat, no estem davant d’una sociòpata amb tendències workahòliques de forma gratuïta: sense sortir del laboratori en cap moment del metratge, i gràcies a trucades telefòniques, videoconferències o vídeos adjunts en correus electrònics, es construirà tot l’entramat familiar de la nostra protagonista sense recórrer a cap flashback, la qual cosa és per treure’s el barret. I tot això mentre la tempesta amenaça amb rebentar la instal·lació, provoca talls de llum, i la urgència per poder estudiar el suposat senyal extraterrestre no fa sinó empitjorar-ho tot.
És realment lloable com el guió, d’uns rodons 90 minuts, és capaç de barrejar drama —més aviat dramon—, acció i ciència-ficció d’una forma tan ben cohesionada i amb un ritme tan trepidant. I sobretot, crec que cal esmentar la capacitat del guió de transformar en detonants narratius les altes dosis de conceptes tècnics i científics (recordem que la nostra protagonista és científica, de manera que parlarà amb diversos científics al llarg de la pel·lícula) i com de fàcilment comprensibles són per tal que l’espectador pugui controlar la història. I si a tot això hi afegim un drama familiar senzill però molt ben conduït, i sobretot, una protagonista que durant quasi tota la pel·lícula sembla un elefant en una botiga de plats i olles, tenim un còctel que funciona com un tren a tota màquina.
Una magnífica banda sonora d’Arnau Bataller —flamant guanyador del Gaudí a millor música per Mediterráneo i que ja va treballar amb Tinoco a Caronte— és la cirereta de la pel·lícula, i sense la qual el film no seria el mateix. Amb un so totalment orgànic i harmoniós d’orquestra de cordes en comptes d’optar pels esperables sintetitzadors i ritmes electrònics, la música de Bataller no acompanya la protagonista, sinó que és la protagonista o, millor dit, la consciència humanista dins la closca científica —d’aquí que sigui música orgànica i no electrònica—. En certa manera, la música és l’expressivitat de la pròpia paradoxa del debat filosòfic que planteja La Paradoja de Antares i que fa posar els peus a terra (sic) a la protagonista; una autèntica muntanya russa d’emocions i sentiments contradictoris enfrontant-se per finalment desembocar en un final de viatge que, sense entrar en spoilers, no és feliç però sí plenament satisfactori. Potser massa obert, sí, però meravellós, com el viatge. I és que el debat filosòfic que planteja no és tan simple com sembla…
