A hores d’ara ja haureu llegit de tot pel que fa a la gran guanyadora de l’Os d’or de la passada edició de la Berlinale, així que si voleu abandonar aquesta lectura ara mateix i dedicar l’estona a remenar el nefast catàleg de Netflix per acabar mirant alguna pel·lícula que ja heu vist 40 vegades, ho podeu fer sense problema. De fet, tampoc crec que jo aporti res de nou a l’anàlisi de la gran obra mestra de la Carla Simón. Sí, d’entrada ja la defineixo com a “obra mestra”, bàsicament perquè ho és, tant per les bones maneres que té la directora per moure la càmera a través dels paisatges àrids i secs d’Alcarràs, com pel magnífic muntatge, l’excel·lent guió juntament amb Arnau Vilaró i el gran treball d’interpretació dels seus actors (segurament l’aparat més destacat del film).

Amb tot, tots aquests aspectes de caràcter tècnic que he mencionat abans no són ni de bon tros el que més em crida l’atenció de la pel·lícula. Tots sabem del potencial de la Carla Simón; Estiu 1993 n’és un clar exemple. El seu cinema evoca records d’infantesa, família i vivències personals, sempre des de la més pura senzillesa i amb una naturalitat que poques vegades veiem a la gran pantalla. Alcarràs és honesta i verdadera. Una pel·lícula que s’olora i es palpa a través d’imatges bucòliques de centenars i centenars d’arbres fruiters, però que també mossega i esgarrapa com ho fa el dia a dia de la vida al camp. No estem parlant d’un simple retrat de la vida rural del nostre país. El que veiem a la pantalla és la realitat pura i dura, sense artificis ni pretensions, la vida i la mort en el sentit més primitiu de la paraula. Perquè sí estimats, el món rural és vida, però també és mort, i no passa res per dir-ho i no cal que ens comencem a esquinçar les vestidures si veiem als Solé disparar contra els conills que els fan malbé les collites.

Carla Simón ha construït un drama coral impecable sobre una família que lluita per conservar i continua cultivant unes terres que un dia van adquirir a través d’un tracte que no va quedar escrit en cap paper. Un tracte que es va fer amb una encaixada de mans en una època en què la paraula tenia tanta o més importància que un tros de paper segellat amb una firma. Uns temps, que malauradament ja no tornaran i que ens condemnen a un abisme en què l’ètica i la dignitat brillen per la seva absència. Amb aquesta premissa, se’ns planteja un debat interessant sobre la fi d’un món (el rural) en benefici del progrés que avança a peus de gegant arrasant amb tot. El passat contra el futur, la tradició envers la modernització. Dualitats fàcilment compatibles, però que rares vegades acaben convergint en un punt comú.

Al seu magnífic article “Olor de conill mort”, Miquel Bonet ens diu que Alcarràs és un western violent i cruel, i jo no hi podria estar més d’acord. Per molt que durant la projecció hàgiu sentit el públic riure en diverses ocasions (als de les grans urbs els agrada sentir que els de pagès es caguen en Déu o criden als quatre vents “la puta mare que et va parir”. Per a ells és com si aquelles postals del món rural cobressin vida), Alcarràs és una pel·lícula trista i despietada que no deixa cap moment de treva a l’espectador. Posats a comparar, potser podríem dir que guarda moltes similituds amb aquells westerns moderns que ens mostren un oest americà que ja intuïa el seu final i en què aquell passat “gloriós” de lluita i conquesta moria tràgicament per deixar pas al progrés.

Sens dubte, la pel·lícula arrasarà per allà on passi, però si voleu que us sigui sincer, el seu visionat i el fet de tornar a veure una sala de cinema plena de gom a gom em deixa un regust agredolç que no puc obviar per molt que m’hi esforci. Sí, evidentment estic content per veure que la gent acudeix en massa a les pantalles dels seus pobles o ciutats, però, per altra banda, em causa certa desafecció el fet que per omplir una sala de cine, el cinema català necessiti un Os d’or, una campanya publicitària d’alta volada i que Júpiter s’alineï amb Neptú. Bé, això ja són coses meves i actituds pessimistes que he anat cultivant durant anys i anys de misèria i companyia.

En definitiva, celebrem aquesta proesa que és Alcarràs i celebrem que el  món conegui la nostra llengua, els nostres costums i aquest món rural del qual tots fem gala, però que de mica en mica, inconscientment o conscientment, ens estem carregant a base de bé.