Últimament sembla que visquem envoltats per aquest cinema costumista que Alcarràs ha posat en boca de tot el món i en què l’esser humà i la natura cobren un paper fonamental en el relat que se’ns vol explicar. As bestas n’és també un exemple i Suro confirma aquesta alenada d’aire fresc. La notable òpera prima de Mikel Gurrea ha estat una bona sorpresa dins la secció oficial del Festival de San Sebasián i nosaltres que ens n’alegrem, ja que de tant en tant se’ns posa d’allò més bé sentir parlar el català a la gran pantalla.
Estem davant d’una pel·lícula senzilla en l’execució però extremadament complexa pel que fa al que ens vol explicar. L’Helena (magistralment interpretada per Vicky Luengo) i l’Ivan (Pol Lopez) decideixen canviar de vida i anar a viure al bosc en una antiga masia que compta amb una gran extensió d’alzines sureres per explotar. De seguida veuran que aquesta vida idíl·lica que busquen potser és més complicada del que es pensaven.
Un dels encerts del director Donostiarra és el fet que té molt clar què ens vol explicar i com ho vol fer. A Suro no hi trobarem metàfores ni estirats i enrevessats guions com si d’un llibre de Kafka es tractés. Tot és clar i directe, com el món que pretén retratar. No hi ha temps per a subterfugis i discursos adolorats. A pagès la gent és dura i aspra (com la vida), el blanc és blanc i el negre és negre, i ja us hi podeu anar acostumant, perquè segurament llegireu moltes historietes i ressenyes en què us diran que a la pel·lícula es toquen temàtiques com el racisme intrínsec d’una societat malalta, el capitalisme, la precarietat laboral, el caciquisme… I tenen raó. Totes aquestes problemàtiques es posen a debat de forma magistral i sense prendre partit per cap de les parts. Jutgeu vosaltres mateixos. Però si voleu que us digui la veritat, el rerefons final de Suro va molt més enllà d’aquests conflictes. I és que tot plegat es resumeix en el debat de la realitat en front de l’idealisme. A la vida no tot són flors i violes, estimats, i entre tots hem ajudat a alimentar la falsa creença que la vida al camp, a pagès o al poble, és la solució als nostres problemes i és la terra promesa lluny de l’estrès, l’asfalt i el fum de les grans urbs.
Permeteu que em desfogui una miqueta ara, però és que no puc veure a la gent de ciutat. Us estimo i fins i tot us necessito encara que no ho vulgui, però no us puc veure. No sou vosaltres, soc jo. Ja fa temps que ho vaig treballant amb el psicòleg, però anem més lents del que ens pensàvem. I és que tot radica en el mateix, en el fet que molt us penseu que anar a viure a pagès és l’hòstia amb patinet: aire fresc, natura, cultivar els
aliments, tranquil·litat, reflexió i meditació amb una cadireta al porxo de casa mentre prenem un te i fixem la mirada perduda a la immensitat del bosc. Perdoneu, però no és així. La vida a pagès és molt dura, senyores i senyors, i la vida a un poble petit tres quarts del mateix. En moltes ocasions les coses no es fan com es volen, sinó com es poden o com ens deixen. El camp i els boscos són vida, però també mort, aliments i recursos, però també treball, treball i treball.
Perdoneu que m’hagi posat així… Més que una crítica sembla el pamflet propagandístic d’un poble de menys de cent habitants i probablement no tinc raó en res del que dic, però com us deia, el psicòleg m’ha recomanat parlar del tema i us ha tocat el rebre. Però la veritat és que ja estem una mica cansats que (manllevant les paraules d’un parròquia habitual del bar del poble) us penseu que som el pessebre de Catalunya.
I precisament d’això ens parla la pel·lícula.
